Una de les solucions que els arquitectes proposen pel “problema de la vivenda” són les cases prefabricades. En teoria són més assequibles que les tradicionals, contaminen menys en el procés de fabricació, es construeixen més de pressa i ofereixen un espai confortable per habitar. Com que tinc clar que de moment un pis a Barcelona no me'l puc comprar, he començat a investigar.
Entre anar i venir de casa a la feina i alguna visita d'obra, fàcilment em passo dues hores al dia conduint. M'agradaria aprofitar aquest temps, però és complicat, perquè no pots llegir. Si és una hora raonable, aprofito per fer les trucades que tinc pendents, però això no sol ser més de 10 o 15 minuts. La resta del temps escolto la radio i al final també cansa.
Primer vaig pensar en converir algun document que m'hagués de llegir a àudio mitjançant loquendo.com, però el servei gratuit està limitat a 30 segons. El servei de pagament costa 1000 euros per 90 min. Si el meu temps fos tant car, tindria xofer. Estic segur que en el futur acabarà baixant de preu i tothom farà servir loquendo, però de moment he de buscar una alternativa.
Una sol·lució que estic provant és gravar podcasts en CDs i escoltar-los al cotxe. Té la ventatge que n'hi ha molts més que emissores de ràdio i solen ser de temes especialitzats. De moment n'he trobat un parell que parlen sobre empresa. Venture Voice entrevista a emprenedors, financers i gent involucrada en la creació de negocis. Fortune Business Innovation Blog es centra en la innovació (com el seu nom indica). Si veig que funciona seguiré buscant, a veure si n'hi ha algun en català o castellà que estigui bé. Alguna recomanació? (22-12-05)
Un cop l'any, el Bill Gates dedica una setmana a llegir tota mena d'articles interessants que durant la resta de l'any no té temps de llegir. Com que sóc una persona molt menys ocupada que el Bill Gates, tinc temps de sobres de llegir tot el que vulgui, però de tant en tant intento sortir de les lectures habituals i buscar idees noves i variades.
Aquest cap de setmana, motivat per la llista de correu de PM Clinic, una llista sobre gestió de projectes moderada per Scott Berkun (ex empleat de Microsoft), he fet un "Think Day" amb alguns articles proposats i altres que he buscat pel meu compte:
Altres llocs on trobar idees:
Està clar que llegir tot això no et convertirà en un Bill Gates, però és una manera de passar la tarda. (18-12-05)
A l'esquerra paper Navigator de 80 g/m2. A la dreta paper sense marca de 80 g/m2. L'únic que tenen en comú és el gramatge. El de l'esquerra és suau, blanc i uniforme. El de la dreta és rugós, sembla que tingui grumolls i transparenta. Si poses el paper sense marca a la impressora laser, surt fet una coca i quan escrius, el boli no corre.
Si ets el responsable de compres d'una empresa, és fàcil pensar que comprant el paper sense marca, que és 1,78 euros més barat que l'altre, fas un gran negoci. Si cada treballador gasta de promig un paquet al mes, vol dir que al cap de l'any l'estalvi és de 21,36 euros. En una empresa de 2.000 treballadors són 42.720 euros. Podries arribar a pensar que només amb aquesta decisió ja has justificat el teu sou. Total, quina diferència hi ha?
Només perquè és difícil de quantificar, no vol dir que fer servir un paper dolent no tingui cap cost per l'empresa. Quin cost té la mala imatge que dóna entregar un informe a un client amb paper de baratillo? Quin cost té la petita frustració que suposa passar de disfrutar escrivint, que sembla que el boli vagi sol, a haver d'arrossegar-lo pel paper? Quin cost té el temps que els treballadors es passen comentant entre ells la merda de paper que els hi han posat enlloc de treballar?
En una empresa de serveis, com ara una enginyeria, els costos principals són de personal. Els consumibles d'oficina amb prou feines arriben a l'1%. Qui treballa són les persones i el resultat depèn de si treballen bé. Les persones no són màquines; si estan a gust treballen més i millor. Val la pena, per reduïr una fracció de l'1% dels costos, arriscar-se a que la gent rendeixi menys? (10-12-05)
Abans d'escriure aquest llibre, Henry Mintzberg era famós per les seves teories sobre els estils de direcció. Bé, famós potser no, però sortia en els apunts de la UOC. En el llibre Mintzberg estudia la influència que té la formació dels directius en el seu mal rendiment i descriu una alternativa que ha posat en pràctica a la seva universitat.
Tradicionalment, quan una persona accedeix a una feina directiva ho fa sense cap formació especial ni preparació prèvia. Se'l posa en el lloc i ja s'espavilarà. Si té sort, trova algun altre directiu de qui pot aprendre i poc a poc es va formant.
En un MBA (master en gestió d'empreses) s'ensenyen totes les funcions comunes de l'empresa; finances, màrqueting, comptabilitat, etc., però això no vol dir que siguin les més importants per la gestió. Com es pot pretendre gestionar una empresa sense entendre la seva funció de producció? La teoria és que un directiu d'una empresa de tecnologia, per exemple, és perfectament intercanviable amb el d'una de construcció.
La tendència actual (almenys als Estats Units) és a contractar MBAs per als llocs directius. Es suposa que la gestió és una funció més de les empreses, i que les persones més adequades per desenvolupar-la són els que tenen una formació en gestió d'empreses.
En el MBA es fa èmfasi en l'anàlisi. Tot es redueix a que tens un problema, analitzes les dades i trobes la sol·lució. Un MBA proporciona un aprenentatge en diferents tècniques, però no una educació, una base a partir de la qual desenvolupar un raonament crític. Encara que tampoc està clar si un raonament crític és massa útil, almenys és millor que aplicar receptes.
En un MBA no s'ensenya a dirigir, com a molt hi ha alguna assignatura sobre estratègia, organització de l'empresa o similar. El pitjor és que la majoria de participants en un MBA no tenen cap experiència en la direcció. És impossible ensenyar a dirigir a algú que no ho ha fet mai. És com intentar ensenyar a nedar fora de l'aigua.
Tot i que no hi ha dades concloents, l'experiència demostra que els que no tenen MBAs són millors directius i que les empreses dirigides per un MBA, en general van pitojor que les dirigides per persones amb una altra formació.
La proposta de Mintzberg és un master adreçat a directius en actiu que aprofiti la seva experiència laboral. Els cursos del master consisteixen en que els alumnes reflexionin conjuntament sobre materials proporcionats pels professors.
Segons Mintzberg, la clau del master és que per facilitar les discussions els alumnes s'asseuen en grups de 4 o 5, en taules rodones, com en una guarderia. És veritat que només s'aprèn quan es treballa un tema, i no quan el professor deixa anar el seu rollo i els alumnes escolten passivament, però d'aquí a dir que la base del mètode pedagògic és la col·locació de les taules... Esgarrifa pensar que pot arribar a fer aquest home quan descobreixi el potencial els gomets i la plastilina.
Ja m'imagino els testimonis en la propaganda de les universitats:
John Smith, curs del 2005: “El treball pràctic amb figuretes de plastilina i la metodologia única dels gomets, m'han permès desenvolupar tot el meu potencial de lideratge. Ara em veig capaç d'enfrontar-me a qualsevol repte, personal o professional, i resoldre'l des d'una perpectiva global. El master ha suposat un gran pas en la meva carrera.”
El master, que paguen les empreses dels participants, té lloc en 5 seus diferentes repartides per tot el món; Canadà, Englaterra, França, Índia i Japò. Els participants passen dues setmanes a cada lloc. El cost total està al voltant dels 50.000 $.
Les dues úniques organitzacions que conec una mica de les que han participat en el master alternatiu de Mintzberg són EDF (Electricité de France) i la Creu Roja (vaig ser voluntari). Totes dues són enormes, burocratitzades amb infinits nivells de jerarquia. Monstres ineficients. 23 directius de la creu roja i 20 de EDF havien fet el master el 2003. Per què no es detecta cap canvi? El master, serà igualment útil, sigui quina sigui la seva utilitat, en una empresa mitjana?
Mintzberg qüestiona la formació dels directius, no la seva necessitat. Es queda a la superfície del problema i busca una sol·lució que ja li va bé com a professor (segur que no vol perdre negoci). No seria millor mirar si les estructures planes, amb pocs nivells de direcció, a la llarga funcionen millor? Com a mínim hi ha indicis de que sí, per exemple a General Electric. (06-12-05)
El principi d'indeterminació administrativa diu així:
En qualsevol organització suficientment burocratitzada, el producte de la raonabilitat d'una proposta per la provabilitat que aquesta sigui aplicada és constant.
Exemple: a una empresa pública se li cau un túnel juntament amb l'edifici que hi havia a sobre. Un cop passats uns mesos, s'analitza la gestió de la crisi i es veu que en aquells moments, la informació referent a les incidències de l'obra anteriors a l'ensorrament, que hagués resultat una bona eina en base a la qual prendre decisions, es troba dispersa en multitud de documents inconnexes, difícils de consultar.
Proposta 1: A partir d'ara es demanarà a les direccions d'obra que, en redactar la memòria mensual de l'obra, incloguin un llistat d'incidències d'obra a orígen. Si hi ha una incidència greu s'avisa directament al gerent responsable.
Raonabilitat: 100%.
Provabilitat de que sigui aplicada: 0,01%.
Proposta 2: A partir d'ara es demanarà a les direccions d'obra que implementin un sistema de seguiment del pla d'assegurament de la qualitat dels contractistes. Aquest sistema es basarà en una avaluació del pla redactat pel contractista que es recollirà en un formulari estàndard i en el control del seguiment per part del contractista dels PPIs definits en aquest pla. Per ajudar a les enginyeries a implementar aquest sistema es contractarà a una consultora externa, que els ensenyarà com posar la nota en les caselles del formulari. Finalment, les incidències greus es recolliran en un altre formulari que mensualment es carregarà a la intranet de l'empresa, on un altre equip ha implementat un mòdul que comprova tots els formularis. Si el mòdul detecta alguna incidència fa aparèixer un semàfor vermell a la pàgina d'inici de la intranet per avisar el gerent.
Raonabilitat 0,01%.
Provabilitat de que sigui aplicada: 100%.
Naturalment, aquest exemple és inventat i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. (29-11-05)
El llibre explica els fonaments dels mètodes estadístics a l'empresa. Per mi ha resultat una revelació veure d'on surt bona part del que vaig estudiar a estadística a la universitat. De fet l'assignatura hauria resultat molt més interessant si primer m'haguessin fet llegir aquest llibre, i després m'haguessin explicat les fórmules i demés.
Per exemple, ara sé per què normalment s'agafa una amplada de més menys 3 sigma com a límit per decidir si un punt està dintre del comportament normal del sistema o bé és degut a una causa assignable. L'any 1925, un investigador que es deia Shewhart va arribar a la conclusió que aquesta amplada era la que minimitzava el cost de l'error de considerar com a causa comuna una que és assignable i viceversa.
És curiós. Això dels 3 sigma jo ho tenia com un dogma de fe, i ara resulta que potser si reestudiéssim els costos que considerem, l'amplada òptima podria ser diferent. De totes maneres el llibre no aprofundeix en aquest tema i per l'experiència sembla que 3 sigma encara funciona bastant bé.
El concepte fonamental per la millora de la qualitat és el de sistema en estat de control. Quan un procés es troba en estat de control vol dir que la variabilitat en el resultat no es deu a causes assignables i externes si no a causes inherents al propi procés.
La conclusió en quant a aconseguir la millora de la qualitat del producte final és que sempre cal millorar el procés. Si un procés es troba en estat de control, no es pot augmentar la qualitat del producte final sense modificar el procés. Un efecte secundari beneficiós d'això, és que amb la millora del procés també sol augmentar la productivitat.
La part més tècnica del llibre és sobre l'aplicació de l'estadística al control de processos. La comparació d'hipòtesi i els intervals de confiança no serveixen per res en un procés en estat de control. De fet el llibre fins i tot presenta un resultat totalment contraintuitiu: quan un procés es troba en estat de control, i per tant la proporció de productes defectuosos és constant, no hi ha cap correlació entre el nombre de defectes en una mostra i el nombre de defectes en el lot.
El llibre també explica els plans d'inspecció de cost mínim. El pla d'inspecció més econòmic és aquell que minimitza la suma del cost d'inspeccionar un element amb el cost de donar per bo un element dolent. Això, segons la capacitat del procés, dona lloc a dos possibles plans, o bé inspeccionar 100% o bé 0%. No hi ha terme mig. De fet, les estratègies d'acceptació d'un lot en base a un mostreig sempre tenen un cost més gran que una de les dues anteriors. Un altre resultat sorprenent.
En resum. Un llibre impressionant, una espècie d'Arbre de Batalles per directius. Aplicable tant a empreses de manufactures com de serveis. Deming devia ser un paio increïble. El mestre Yoda de la qualitat. (26-11-05)
Va ser l'inventor de la descentralització als anys 50. A General Electric li va agradar la idea i la va començar a aplicar. Més endavant, als 80, també van seguir la seva teoria que una empresa havia de ser la primera o segona en totes les seves línies de negoci.
Va ser el primer en plantejar que els treballadors s'havien de veure més com una inversió que com un cost i que calia aprofitar la seva intel·ligència i creativitat, i no considerar-los com a meres parts d'un mecansime de producció.
Tenia força visió de futur: als anys 50 va preveure l'emergència del Japò i la importància que tindria la informàtica per les empreses. Tot i que també va fer alguna cagada, com l'any 29, que va predir que la borsa es recuperaria ràpidament.
En general va tenir molt èxit en quant a la difusió i adopció per part de les empreses de les seves idees, fins i tot amb les que eren dolentes, com la gestió per objectius.
Últimament es dedicava a estudiar (amb bastant èxit pel que sembla) la gestió de les ONGs i del sector públic, on era partidari de la privatització.
Va morir el passat 11 de novembre i a The Economist, li han dedicat un article molt complert: "El pensador sobre gestió que tota persona culta hauria de llegir".
Casi totes les seves idees ja les conexia, fomen part de la "saviesa popular", però és evident que algú se les havia d'inventar. (20-11-05)
W. Edwards Deming (1900 - 1993) era un estadístic, consultor sobre gestió de la qualitat i la productivitat que als anys 50 s'en va anar al Japò a explicar com produir més, millor i a menor cost. En aquella època els productes japonesos tenien fama de ser de molt mala qualitat (com els xinesos ara). Actualment en molts àmbits (automòbil, electrònica, etc.) japonès és sinònim de la màxima qualitat.
La teoria de Deming es basa sobretot en l'aplicació de mètodes estadístics a l'empresa, però mantenint una visió de conjunt de tots els elements que la formen. La seva teoria es resumeix en 14 punts que va definir com la base per la transformació de la indústria Americana (i per extensió de la occidental):
* Això ho deia l'any 82!
Al llarg del llibre, Deming va elaborant cadascun dels punts, amb un munt d'exemples i repeticions des de diferents punts de vista, arribant fins a plantejar exercicis d'estadística com si fos un llibre de text, de forma que els conceptes quedin ben clars. És un dels llibres més originals i crec que dels millors sobre gestió d'empresa que he llegit. M'ha enganxat com una novel·la de misteri. (16-11-05)
Imagina que la teva empresa ha d'omplir un lloc de treball vacant. Per aquest lloc hi ha 100 candidats que compleixen tots els requeriments exigits i s'agafa el millor de tots. Vol dir això que la teva empresa està fitxant l'1% més qualificat, les superestrelles de la professió?
Probablement no. Per simplificar imaginem que hi ha 10.000 professionals amb qualificacions similars. A cada oferta de cada empresa s'hi presenten 100 d'aquests professionals i l'empresa només en fitxa un. Això vol dir que d'aquests 10.000 al final tots anairan trobant feina excepte els 99 pitjors. És a dir que l'empresa que fitxi el millor de cada 100 estarà fitxant entre el 99,01% millor de la professió, que no és ser precisament estricte.
Això s'ha de mirar des d'un altre punt de vista: les megaestrelles, els números 1 de veritat, mai estaran en el mercat de treball. Aquesta gent no triga gaire en anar a parar en empreses on s'adonen del seu valor, els mimen i els hi paguen un bon sou, de manera que no tenen cap ganes de moure's.
Des d'aquest punt de vista només hi ha dues maneres de fitxar un crack. La primera és per casualitat, si marxa de l'empresa perquè està fart d'un jefe capullo, vol canviar de residència, o algun altre motiu d'aquests i la segona és fitxar-lo abans que ningú, quan busca la seva primera feina, és a dir, de becari o just quan ha acabat la universitat. Això té dues ventatges, la primera és òbvia (que fitxes un crack) i la segona és que et surt barato (com a mínim al principi).
Basat en un article de Joel on Software. (10-11-05)
Un dels pilars del màrqueting és el que s'anomena l'estratègia de comunicació, que és el que tots entenem per propaganda. L'objectiu és que el client potencial conegui el producte que l'empresa ofereix i les ventatges que li suposa enfront d'altres de similars de la competència.
El model de comunicacions característic de la majoria de grans empreses es basa en la publicitat, logos i demés parafernàlia. Paral·lelament sempre hi ha hagut altres empreses, tant o més rentables, que han basat la seva estratègia de comunicació en oferir un bon producte (una experiència satisfactoria per l'usuari) i deixar que siguin els seus clients els que facin propaganda pel mètode del boca-orella. Les dues estratègies no són excloents, Apple fa propaganda i té una legió de clients sectaris, disposats a morir per la marca.
Amb internet i els weblogs, aquest segon efecte cada cop és més important, tant per lo bo com per lo dolent. Si un client està satisfet, i ho diu al seu weblog, és possible que el missatge arribi a moltes més persones, però si està descontent, també tindrà molt més de ressò.
Moltes empreses (i universitats), encara no s'han adonat d'aquest fenomen. Personalment, cada cop que vull comprar o contractar algun servei amb una empresa que desconec, el primer que faig és buscar el nom de l'empresa a Google i veure que en diu la gent. A Ikea els deu fer molta gràcia, després de gastar-se un dineral per fer creure a la gent que si hi ha més de tres persones fent cua en una caixa, n'obren una altra, que el primer resultat de Google Espanya, quan busques Ikea, sigui un post de Microsiervos on diu que és mentida.
Probablement, si vols entendre com funcionen les comunicacions en el màrqueting, el millor que pots fer és començar a llegir uns quants weblogs sobre el tema. Alguns que m'agraden són: Gapingvoid, Good Experience i Creating Passionate Users. Si vas seguint el fil en tobaràs molts d'altres, trobaràs "the Cluetrain Manifesto" i més idees i continguts que en cualsevol curs o llibre de màrqueting. (26-10-05)
Si fas servir Blogger no és una bona idea requerir que tothom qui vulgui fer un comentari hi tingui un compte. La major part de la humanitat no té cap compte a Blogger i l'últim que vol és haver de recorar un altre nom d'usuari i password.
De fet, a Blogger ho saben i per això primer suggereixen altres altrenatives abans de prendre mesures tant dràstiques. (22-10-05)
En el fons mai m'havia acabat de creure tota la propaganda dels ecologistes de que el món s'acaba i que ens ho estem carregant tot, però no era conscient de fins a quin punt és de distorsionada la visió de l'estat del medi ambient que presenten organitzacions com Greenpeace i que s'accepten com a fets inqüestionables sense dades que els recolzin.
Aquest llibre fa un repàs als principals aspectes del medi ambient i determina a partir de dades empíriques i públiques quin és l'estat del món, i més important: quina és la seva evolució. Anem cap a millor o cap a pitjor?
Si no tens ganes de llegir-te les més de 350 pàgines del llibre, però et creus que la recerca és rigorosa (que ho és i dóna absolutament totes les fonts de les dades), la conclusió a la que arriba és la següent:
Quan ens preocupem pel medi ambient, sembla que fàcilment caiem víctimes de solucions a curt termini que ens fan sentir bé que gasten diners en assumptes relativament trivials i per tant priven de recursos els més importants. [...] Això no vol dir que la gestió racional i la inversió en el medi ambient no és sovint una bona idea - només que hauríem de considerar els costos i beneficis d'aquestes inversions amb inversions similars en totes les altres àrees importants de l'activitat humana.
[...]
Naturalment no és que poguem simplement escollir creure en el futur. És que la documentació i els arguments d'aquest llibre poden tenir un efecte considerable perquè ens poden lliurar de preocupacions improductives. Ens poden donar una nova fe en el fet que estem creant un món millor pel fet de formar part del sistema de producció de bens de la nostra la societat, tant tangibles com intangibles.
Una de les coses curioses del llibre és que l'autor era un ecologista greenpeacero convençut, i el motiu que el va portar a fer tota aquesta recerca monumental va ser intentar desmentir les afirmacions de l'economista Julian Simon (1932-1998) de que la major part del coneixement tradicional sobre el medi ambient es basa en idees preconcebudes i males estadístiques. Al final el que va canviar d'opinió va ser ell, fins al punt que la introducció del llibre és aquesta cita de Julian Simon:
Aquesta és la meva previsió a llarg termini resumida:
Les condicions de vida materials continuarant sent millors per la majoria de gent, en la majoria de països, la major part del temps, indefinidament. En un segle o dos, totes les nacions i la major part de la humanitat estaran igual o millor que els estandars de vida occidentals actuals.
Tot i això, també especulo, que molta gent continuarà pensant i dient que les condicions de vida estan empitjorant.
El llibre el tenen a Amazon. (13-09-05)
Sóc de les persones que creuen que el món cada cop és un lloc millor per viure-hi. Qualsevol mesura objectiva de la qualitat de vida del conjunt de la població del plantea és millor ara que en cap moment anterior de la història de la humanitat.
La millora de la qualitat de vida és conseqüència, en part, per la capacitat que tenim les persones de trobar nous recursos i explotar-los de forma cada cop més eficient. És per això que m'ha fet molta gràcia aquesta aposta.
Via: Freakonomics. (25-08-05)
Una cosa que és complicada del sistema GTD, si tens un munt de "next actions" de diferents projectes, és com decidir quina fer. A la pràctica, sovint passa que algunes feines les vas deixant fins que es converteixen en urgents. És a dir, no hi ha un equilibri en la dedicació als diferents projectes.
Un sistema senzill per decidir quina és la següent tasca a fer és escriure les metes dels diferents projectes en targetes. Fas una pila, la remenes i vas traient targetes per decidir a que et dedicaràs en cada moment. Si vols donar prioritat a un projecte, senzillament escrius més targetes per aquell projecte.
No totes les targetes han de ser relacionades amb algun projecte. Hi ha una targeta per indicar que s'han de remenar, i pots afegir una targeta que digui "neteja algo" o "fes deu flexions". Així la cosa té més emoció.
L'invent és del Michal: like crack for overachievers". (23-08-05)
En veure aquesta foto en una revista, el primer que m'ha vingut al cap és com posar una central hidroelèctrica per aprofitar el salt. Em sembla que treballo massa... (23-07-05)
CutePDF és un programa gratis per Windows que permet crear documents PDF de la mateixa manera que l'Acrobat Writer. L'únic inconvenient que li trobo és que no pots afegir fulls a un PDF que ja has creat. Això es pot sol·lucionar amb un gestor d'impressió, com ara Fineprint que et permet ajuntar uns quants documents a l'hora d'imprimir-los.
Quan fas servir el programa, et recorda amb aquest missatge les ventatges de la versió de pagament:
Via: Lifehacker (19-07-05).
He investigat el banc de preus de l'ITEC. Em pensava que el banc es podia descarregar en format PDF, però no he trobat cap enllaç i em sembla que només es pot fer servir comprant-lo. El que es pot fer és consultar-lo a la web.
El TCQ de l'ITEC és l'únic programa de pressupostos que he fet servir i no m'agrada gaire. Per això, tot i que de moment faré els pressupostos amb Excel, m'he mirat algunes alternatives al TCQ. La primera és Presto, que és bastant popular. El programa bàsic costa 300 euros. No hi ha banc de preus de construcció, però pots comprar un recull de projectes tipus.
CYPE que coneixia com a programa de càlcul d'estructures, també té un programa de pressupostos, amb un generador de preus paramètric i fins i tot es poden consultar els preus a la web. Una sorpresa. El preu és del mateix ordre que el Presto.
TOOL S.A., els fabricants del Clip, també tenen un programa de pressupostos, però no l'he mirat gaire, perquè suposo que deu estar més enfocat a l'enginyeria civil.
Tots els programes de tots els fabricants, poden fer servir un format comú, anomenat FIEBDC (Formato de Intercambio Estandar de Bases de Datos de Construcción). Aquest format, el pot convertir a Excel, i viceversa, una macro disponible a Sólo Arquitectura. En la mateixa pàgina he trobat un full d'Excel per fer pressupostos. M'ha semblat excessivament complicat, però porta un banc de preus que està força bé, i segur que en podré aprofitar alguna cosa. (09-07-05).
He escrit una primera versió del pla de negoci de la meva empresa. Encara és bastant esquemàtic, però té el que considero més important, uns objectius i principis de funcionament clars. La resta ja ho aniré omplint. La idea és actualitzar-lo de tant en tant, cada sis mesos, per exemple.
La propera data a complir és el 15 de juliol, que segons el pla hauria d'haver fet unes quantes proves, abans de començar a buscar clients. (29-06-05)
Des de fa temps que tinc ganes de tenir la meva pròpia empresa. Just quan acabava la carrera, vaig intentar (sense gaire convicció) dedicar-me a calcular estructures de fusta pel meu compte. Un desastre. Fa poc, aprofitant que treballo a Maials, vaig voler vendre oli verge a través d'Ebay. Tampoc va funcionar. Però com que sóc optimista de mena, i d'idees en tinc un munt, he decidit tornar a provar-ho. Ara vull fer una empresa d'enginyeria.
Per variar, he decidit fer les coses bé i prendre-m'ho en serio. Per començar, anoto tot lo que faig en el weblog, de forma que tinc un registre del progrés de l'empresa. De moment estic escribint el pla de negoci i vull tenir la primera versió llesta abans de la setmana que ve. (24-06-05)
Cradle to cradle (FNAC), Cradle to cradle (Amazon).
Refent la manera com fem les coses. Aquest és el subtítol del llibre i la idea bàsica. Els autors proposen plantejar el disseny dels productes, des d'un llibre a un edifici tenint en compte des de les matèries primeres fins al desmantelament i reutilització dels components del producte. La diferència entre el que diuen i el tradicional reduir, reutilitzar i reciclar és que la seva proposta es basa dissenys inherentment bons, a imitació de la naturalesa, de forma que no sigui necessari reduir, si no tot el contrari, com més millor.
El llibre, a diferència de la majoria de publicacions ecologistes té un to optimista i una actitud positiva, tot i que també cau en molts tòpics que tenen poc fonament. Com per exemple la exageració dels efectes perjudicials sobre la salut de components que es troben en proporcions molt petites degut al proces de fabricació de la majoria de plàstics. La veritat és que el seu impacte sobre la salut de les persones és ridículament petita (de fet les principals causes dels costos sanitaris són degudes al tabac, l'alcohol, l'estrés, una mala dieta i falta d'exercici, no els contaminants).
En el llibre es critica els process de reciclatge actuals per dos motius. En primer lloc, perquè el propi procés de reciclatge pot ser més perjudicial que l'efecte que intenta evitar. Això passa amb el reciclatge del paper, on per fer paper a partir de paper cal utilitzar processos contaminants i el paper obtingut és de pitjor qualitat i conté traces de productes nocius per la salut. També es critica que en els processos de reciclatge, els materials que es recuperen són de pitjor qualitat que els incicials, de forma que no es tracta d'un reciclatge de veritat, si no d'una postergació de la incineració o l'abocament, ja que després d'uns quants cicles, el material que s'obtindria és de tant poca qualitat que ja no serveix per a res.
La alternativa al reciclatge tradicional que proposen els autors són el que anomenen els cicles dels nutrients biològics i tecnològics. El cicle dels nutrients biologics consisteix en les matèries primeres d'origen natural, que es poden tornar a la natura de forma segura, després d'un procés de compostatge, per exemple el cotó, la fusta o el cuir. Els nutrients tecnològics són aquells materials que es poden reutilitzar. El que proposen aquests autors és separar els dos cicles de forma que no interfereixin l'un amb l'altre.
Un mal exemple seria el tractament del cuir amb crom. Un cop el producte s'ha fet servir, el cuir encara conté crom, de forma que no és segur retornar-lo al medi ambient i d'altra banda és impossible recuperar el crom per un ús posterior. Un producte ideal seria aquell que s'ha concebut per tal de separar còmodament els seus components un cop acabada la seva vida útil, reutilitzar (no reciclar en un altre de menys qualitat) els materials reutilitzables i alliberar al medi de forma segura els materials biodegradables.
En general el llibre m'ha agradat bastant, sobretot pel concepte dels cicles biològic i tecnològic. Però trobo que de la forma com està escrit, ni és un llibre teòric amb una exposició d'idees coherent ni és un recull de casos pràctics, perquè realment no aporta cap dada concreta. Es queda a mig camí. Tampoc m'ha agradat que fa moltes afirmacions sense recolzar-se en dades verificables ni citar fonts fiables.
En la versió anglesa que he llegit, el llibre està imprès en una espècie de plàstic reciclable. M'ha semblat una tonteria. En primer lloc perquè això pesa més del doble que el paper habitual, amb lo que l'energia consumida en el transport també augmenta. Em semblaria més raonable que haguessin fet servir paper fabricat amb polpa d'arbres d'un bosc gestionat amb criteris de sosteniblitat. Al cap i a la fi, el paper és biodegradable si es fa servir una tinta adequada. (23-06-05)
Una foto cada 3 Km. Pica sobre la imatge per veure la següent. Actualitza per tornar al començament. (13-06-05)
Endreçant papers vaig trobar aquest retall de diari. Fa més de cinc anys que el vaig desar, i no tinc ni idea de per què. (02-06-05)
A vegades, anant amb cotxe em sento com el de l'anunci de BMW. (14-05-05)
La idea d'aquest llibre és que per ser efectiu treballant, has de tenir la ment lliure de cap pensament que no sigui referent a l'activitat concreta que estas fent en aquell moment. A partir d'aquesta idea bàsica el llibre desenvolupa tot un sistema per recollir totes les idees i pensaments fora del cap, en un sistema en el qual puguis confiar i que permeti processar les idees de forma eficient.
El fluxe de treball segons aquest sistema es composa de 5 fases. Recollir qualsevol cosa que et cridi l'atenció (idea, cosa per fer, etc). Revisar-ho tot i separar-ho en elements que requereixen una acció (decidir-la al moment) i documents per arxivar o llençar. Organitzar els resultats. Revisar les opcions. I en cada moment decidir en funció del context, el temps disponible, l'energia disponible i la prioritat quina activitat fer.
L'últim punt perquè tot això funcioni és la repassada setmanal. Almenys un cop per setmana cal dedicar una hora a repassar tot el sistema, per tal d'estar segur que no et deixes res i poder ser productiu sense estrés, tal com promet el llibre.
Dels llibres sobre gestió del temps i productivitat que m'he llegit, aquest deu ser el més pràctic de tots. Hi ha moltes webs americanes que en parlen. Les que m'han servit més són el resum i l'esquema.
Via: 43 Folders. (08-05-05)
Tecleja la lletra abans que arribi a l'esquerra. Totalment addictiu.
Via: Microsiervos. (04-05-05)
Més fotos de l'amant de la natura. (26-04-05)
Foto enviada per un amant de la natura. (05-04-05)
Uns quants links interessants:
TRADA
Associació anglesa. Publica informes, guies tècniques i altres materials. Alguns són gratuïts, d'altres gratuïts només pels socis i n'hi ha que s'han de comprar. Ser soci no costa res pels estudiants.
Aitim
Asociación de investigación técnica de la madera y el corcho.
Informació en PDF sobre els segells de qualitat i empreses que els tenen.
Timberfot
Base de dades de fotografies de construcció amb fusta.
Wood for good
Campanya promocional de the Nordic timber council sobre la construcció amb fusta, amb informació per tots els estaments implicats en la construcció, des d'arquitectes i enginyers a constructoris i propietaris.
Wood focus
Pàgina finlandesa amb una galeria d'imatges molt interessant.
Lignum
Associació suïssa de la fusta.
The innovawood Portal
Aquesta no me l'he mirat gaire.
At välja trä
De l'associació de la indústria de la fusta sueca. Hi ha un llibre en PDF per descarregar (en suec).
SP Trätek
Com el TÜV alemany, però suec i de la fusta. (02-04-05)
Sense comentaris. (01-04-05)
CD després d'un segon al microones.
L'experiment consisteix en posar un CD al microones a màxima potència durant un segon. És realment espectacular. Més val fer-ho en una cuina ben ventilada, perquè fa bastanta pudor. Vaig fer servir un vas per aguantar el CD a una altura còmoda, i també va quedar una mica socarrimat. El CD està igual per les dues cares.
Un altre experiment bastant espectacular consisteix en tallar un gra de raïm per la meitat però sense arribar a separar la pell de les dues metiats. Es posa el gra obert amb la pell mirant cap amunt dintre el microones i s'engega. En la unió de les dues meitats apreix una font lluminosa d'uns dos centímetres d'alçada.
Més animalades per provar: Unwise Microwave Oven Experiments (28-03-05)
La majoria de software lliure per weblogs fa servir MySQL o alguna altra base de dades per guardar els posts. Els únics dos programes que he trobat que no en necessiten són:
Blosxom (el que utilitzo). Està programat en Perl, té un munt de plugins per fer de tot. Cada post es un arxiu de text que es guarda en el directori que vulguis.
Pivot està programat en PHP. No sé com guarda cada post individual, però pel que he vist a la web ve de fàbrica amb tot el que pots necessitar i sembla bastant fàcil d'instal·lar. (26-03-05)
Aquí hi ha més fotos. (28-02-05)
Últimament, cada cop m'interessa més la gestió eficient del temps. Un dels llibre més pràctics que he llegit sobre aquest tema és ¡Tráguese ese sapo! de Brian Tracy. Té la gràcia que és directe i curt. Et diu unes quantes regles i com aplicar-les, sense entrar en grans teories. Es pot llegir en una tarda.
La idea bàsica del llibre, a part dels consells habituals de planificar abans de fer res o concentrar-se en el més important (que estan molt bé, i funcionen), és que cada dia cal fer, primer de tot, l'activitat més difícil o que fa més mandra, però que alhora pot tenir el major impacte positiu a l'hora d'aconseguir els teus objectius.
És curiós, perquè així com la majoria de normes diriem que són "demostrables", aquesta és totalment psicològica. No hi ha cap motiu per començar el dia fent una tasca important, però que t'agrada fer i deixar per després una altra tasca igualment important però que no t'agrada. Crec que a pesar de tot funciona perquè d'alguna manera és com si el dia fes baixada un cop has fet lo pitjor. (23-03-05)
El Sergi d'EL FORAT està escrivint la guia definitiva:
Tenint en compte que numera els apartats amb les lletres de l'alfabet i que va per la R, no seria estrany que s'ampliés amb un altre volum. (22-02-05)
El títol enganya, perquè diu articles sobre disseny web, interacció, usabilitat, experiència, arquitectura, etc. Però en realitat a UIWEB.COM es parla de coses més generals, des de com fer i rebre una crítica a com manar a gent intel·ligent. (21-02-05)
Web del grup més bèstia de Catalunya, amb mp3 per descarregar i tot.
La introducció a l'apartat de lletres diu:
“... aquesta és la secció que les autoritats haurien de visitar de tant en tant per engrandir la llista de posibles causes penals contra l'honor de les persones que els Herois de la Katalunya Interior han causat i causen.”
No apte per ments políticament correctes. (20-02-05)
Tutorial en català sobre el fitxer de configuració .htaccess del servidor web Apache. (19-02-05)
El típic Power Point que t'arriba per mail. (16-02-05)
The first magazine devoted to digital projects, hardware hacks, and D.I.Y. inspiration.
Via: Dan Bricklin. (15-02-05)
Què no m'agrada de la Constitució? En primer lloc, la forma. En la fase de redacció ja es sabia que molts països farien un referèndum per decidir si adoptar-la o no. Tot i així, el redactat és totalemnt incomprensible i ple de detalls i minúcies que no tenen el més mínim interès per qui no sigui polític o advocat. El text entra en temes que lo lògic seria que es desenvolupessin en altres lleis o tractats de menor rang, seguint unes bases fixades en la Constitució.
La Constitució espanyola no és gaire llarga, i la Constitució dels Estats Units cap en un sol full. Tot i això, els redactors de la Constitució han decidit, per un estrany motiu, que la Constitució europea ha de tenir 166 pàgines (en un tamany de lletra que fa impossible que cap avi la llegeixi). Francament, m'agrada molt més la proposta de l'Economist (si et demana un password fes servir Bugmenot) que té sentit comú i elegància, dues coses que li falten a la de veritat.
Personalemnt crec que la constitució hauria de simplificar i acostar les institucions europees als ciutadans, però el que fa aquest text és tot el contrari. Consagra una manera de fer complicada i incomprensible amb diferents sistemes de funcionament per cada organisme. Més que una constitució sembla un manual d'instruccions.
La constitució és un tractat entre estats, no una constitució adoptada pels ciutadans. Encara que ens la facin votar, formalment no hi ha cap diferència entre aquest tractat i el tractat que establia la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer que van signar França i Alemanya el 1951. Quin gran avenç!
Hi ha dos aspectes de la primera part de la Constitució que em resulten especialment molestos. El primer és que diu que la Unió ha de tendir a la millora contínua de la seva capacitat militar. Em sembla totalemnt fora de to. En cada moment, és la responsabilitat dels governants escollits pels ciutadants decidir si la capacitat militar ja està bé com està, s'ha de millorar o es pot reduïr. La capacitata militar no és un valor fonamental d'un país ni és necessària per ser respectat. Personalment crec que cada euro gastat en defensa és un euro llençat.
El segon punt és el que diu que la unió estarà oberta a tots els països d'Europa que comparteixin uns certs ideals. I jo em pregunto, i per què no als de fora d'Europa si també els comparteixen? Al cap i a la fi, on està situat un país no és més que una casualitat, l'important són els valors. És que si la península Ibèrica es desenganxés de la resta d'Europa i anés flotant fins a Nova Zelanda canviarien gaire els nostres valors? Aleshores per què Nova Zelanda, si ho volgués, no podria formar part de la Unió Europea?
Havent-hi una Declaració universal dels drets humans tota la segona part sobra. A més, en aquesta carta de drets fonamentals es recullen drets que tots els països europeus vulneren sistemàticamnet cada dia. Si s'aprova qui els farà aplicar?
La carta diu que no es pot expulsar de cap país de la Unió a una persona que sent estrangera corri perill de ser subjecte d'un tractament inhumà o degradant en el seu país d'origen. Segons aquest article no es podria expulsar cap dona procedent d'Àfrica (i de veritat ho penso) però cada dia hi ha expulsions d'immmigrantes il·legals tot i el futur de semi-esclavitud o d'extrema pobresa que els espera en els seus països d'origen.
L'únic que m'agrada de la Carta de drets fonamentals que no recull la Declaració universal dels drets humans és la prohibició de la pena de mort. Un article de cinquanta-quatre.
La tercera part és un "copy-paste" de tractats anteriors amb alguns afegits. Bàsicament explica els diferents organismes de la Unió i com funcionen. Em sembla una tonteria. En tot cas estaria bé que la constitució donés algunes idees generals si pensava canviar el funcionament d'algo, com per exemple, fer el banc central més democràtic i transparent, però la veritat és que la constitució en el fons no canvia res, senzillament descriu amb un tot detall el funcionament de cada organisme.
En la tercera part també es descriuen els objectius de les institucions de la Unió i el funcionament econòmic. Algun d'aquests punts és bastant discutible, com ara que la missió principal del Banc Central Europeu sigui l'estabilitat de preus, o com s'ha de gestionar l'hipotètic dèficit excessiu dels països membres, per exemple.
La Constitució inclou les excepcions d'alguens obligacions per les Illes Canàries, Azores i demés, i el tractament especial de l'agricultura i la pesca. Això són privilegis a abolir, no s'han de consolidar incloent-los en la constitució. Són greuges comparatius cap a la resta de territoris i estaments.
La quarta part deroga el Tractat constitutiu de la Comuniatat Europea i el Tractat de la Unió Europea i preveu com s'ha de revisar i aplicar la Constitució.
Conclusió: la Comunitat Europea, tal com és ara ja m'agrada força. No hi ha cap motiu per fer una constitució nova si no és per millorar molt les coses i, des del meu punt de vista, aquesta Constitució no ho fa. Votaré no.
Nota: en altres posts he parlat d'articles concrets de la Constitució. Si algú té paciència a comprovar-ho, veurà que la numeració no es correspon a la del text que hem de votar. El motiu és que quan els vaig escriure, vaig fer servir l'únic text que vaig trobar, el de la web de la convenció europea, que no s'actualitza des del juliol de 2003. (06-02-05)
Ten Most Wanted Design Bugs és l'inici d'una llista sobre errors de disseny d'interfícies d'usuari, que poden tenir conseqüències serioses, com ara la pèrdua de dades. El primer és espectacular, sobre un control dels avions F-16.
La web està feta pel Bruce Tognazzini, el fundador de the Apple Human Interface Group. Actualment forma part de the Nielsen Norman Group, una consultoria sobre usabilitat (la més famosa, de fet) i de tant en tant escriu algun article a la seva web, Ask Tog. (5-2-05)
Tot i que estic en el programa d'Associats d'Amazon, i se suposa que cobraré algo si compreu un llibre a través de la meva web, no em paguen per dir que el meu nou buscador preferit és A9.
Els resultats que retorna son bastant semblants als de Google, però té algunes ventatges. La primera és que et recorda d'una vegada per l'altra, i et guarda les cerques que ja has fet en una llista, lo qual resulta més pràctic del que sembla a primera vista. L'altra és que pots configurar totalment com vols veure els resultats. Jo tinc posat que simultàniament em mostri webs i imatges. I la tercera és que el pots fer servir directament des de la barra d'adreces amb qualsevol navegador. Només has d'escriure a9.com/i la frase que vols buscar. (30-01-05)
L'evolució segons Kukuxumusu.
Introducció senzilla als algoritmes evolutius. (29-01-05)
Mentre escrivia el post d'ahir sobre els accidents i els errors en l'enginyeria, s'enfonsava un túnel de les obres del metro de Barcelona. Foto. (28-01-05)
Detall de la coberta.
La idea central del llibre és que els fallos juguen un paper fonamental en l'enginyeria. L'autor, Henry Petroski, explica com una part molt important de la feina de l'enginyer és preveure com un disseny pot fallar, i anticipar-se a aquests modes de fallo. També argumenta que és a través dels errors com progressa l'estat de la tècnica.
Quan un disseny ha estat provat moltes vegades, sempre amb èxit, els enginyers agafem confiança i hi anem introduint variacions, reduïm coeficients de seguretat i el fem servir en el límit del seu camp d'aplicació fins que un dia hi ha un accident. Aleshores sol resultar que un efecte, que en el disseny original era despreciable i potser desconegut, en les noves versions ha anat prenent importància fins a convertir-se en l'efecte dominant.
Un dels exemples que posa és el de bigues d'acer en ponts de ferrocarril. Inicialment les bigues eren molt robustes i el fallo, si es produïa, era perquè el moment de les càrregues actuants sobre la biga, provocava tensions superiors a les admissibles en el material. En anar optimitzant les bigues tenint en compte aquest mode de fallo, es van construir bigues cada cop més esbeltes, fins que es va produir un fallo inesperat. L'explicació és que la biga era tant esbelta que va pandejar. El pandeig de bigues era un efecte desconegut en aquell moment i va ser degut a l'optimització d'un disseny provat i que funcionava bé que es va posar de manifest.
En resum. El llibre m'ha agradat molt i crec que en tornaré a parlar aviat. El podeu trobar a Amazon. (27-01-05)
Segons la web del projecte Croquet, la criatura és:
[...] una convinació de programari d'ordinador i arquitectura de xarxa que suporta la col·laboració i el compartir recursos entre un gran nombre d'usuaris en el context d'un sistema d'informació distribuït de gran escala. Juntament amb la seva capacitat de presentar visualitzacions i simulacions 3D, els components del sistema Croquet estan dissenyats pensant en permetre una col·laboració i communicació multiusuari i "peer-to-peer" massiva.
Fa temps que vaig descobrir la web del projecte, i de tant en tant ho miro per veure com avança. Avui és el primer cop que he pensat que potser m'ho podria instal·lar. És de codi lliure i funciona sobre Squeak una implementació del llenguatge Smalltalk, també de codi lliure.
El tour de les captures de pantalla és molt interessant, i veient el bagatge d'algun dels seus creadors (Alan Kay), val la pena estar atent al que pot sortir de tot plegat. (22-01-05)
Un dels gurús de la usabilitat, Don Norman, reflexiona en aquest article (en anglès) sobre com molts intents de millorar la seguretat d'un sistema en realitat l'empitjoren. En resum els quatre motius bàsics són:
1. Common-mode problems [Nota: no sé com traduir-ho!]
Afegir elements redundants només fa el sistema més segur si
aquests són realment independents. Sovint passa que un
mateix accident deixa tot el sistema fora de servei.
L'exemple que posa és d'un avió DC-10 que tenia tres línies hidràuliques redundants. En un accdient es va trencar una part del fuselatge que justament les contenia totes tres. L'avió es va quedar sense sistema hidràulic.
2. Apatia de l'espectador
Com més persones han de comprovar un sistema, menys exhaustiva
serà cadascuna d'elles. Si pensem que una cosa l'ha comprovat
munt de gent abans que nosaltres i la comprovarà un munt de
gent després, el més normal és no fixar-s'hi gaire. El nom es
refereix a la observació, validada experimentalment, que com
més persones presencien un crim, més probable és que cap d'elles no
el denuncii.
3. El problema de la sobrecompensació
El raonament és: "com que el sistema ara és més segur, puc
arriscar més". Fes cotxes més segurs i la gent correrà més.
4. El problema del treballador dedicat
Si els sistemes de seguretat interfereixen amb la manera eficient
de fer la feina, els treballadors més dedicats els
desactivaran. Si una porta es tanca automàticament,
faran servir una paperera per mantenir-la oberta. Si es requerixen
passwords llargs i difícils de recordar, els escriuran i els
deixaran a la vista.
D'aquests quatre motius, només el primer és un tema tècnic, els altres tres són psicològics. La conclusió es que per fer un bon disseny, les mesures de seguretat han de tenir en compte tant els factors tècnics com psicològics.
Sent enginyer, em trobo molt més còmode en l'àmbit de les valoracions estrictament tècniques, on tinc un arsenal d'eines per trobar la solució correcta. És per això que m'inquieta anar descobrint com els factors psicològics, sobre els quals no tinc cap noció, tenen una importància fonamental en els accidents i els errors. (20-01-05)
Aquesta cerca de
Google retorna un munt d'enllaços a càmeres de seguretat que pots controlar des d'Internet
amb el navegador web. El motiu és que els seus propietaris s'han descuidat de posar-los un password.
Alguns exemples:
Via: Hack a day (19-01-05)
Sistemes de metro del món, presentats a
la mateixa escala. (18-01-05)
(16-01-05)
Un weblog sobre empresa, enginyeria i parides vàries. Em dic Andreu Regué, sóc enginyer industrial i m'encanta l'spam: andreu@reguebarrufet.org
visitants des de setembre de 2005 contats per WebCounter
Comentaris via HaloScan
© 2004 - 2007 Andreu Regué Barrufet · Fet amb Blosxom · RSS
