El llibre és un recull d'articles de diferents investigadors. El tema comú a tots ells és la recerca sobre el rendiment excepcional en l'art, la ciència, els esports i els jocs. La pregunta que intenten respondre és si els genis neixen o es fan.
Els articles, en funció de l'àrea i el nivell de rendiment que estudien, arriben a conclusions lleugerament diferents. Les primeres investigacions sobre el tema es van fer amb jugadors d'escacs, ja que la puntuació dels jugadors reflexa molt bé el seu domini del joc. Un jugador amb una puntuació més alta que un altre, el guanyarà de forma molt consistent.
El que van descobrir amb els escacs és que el millor predictor de la puntuació d'un jugador no és ni la edat, ni la edat a la que va començar a jugar, ni la intel·ligència, ni el sexe ni qualsevol altre variable imaginable. La major part de la diferència entre jugadors (més del 90%) es deu exclusivament a les hores de pràctica acumulada.
La pràctica no es refereix al nombre de partides jugades, si no a les hores dedicades a estudiar posicions concretes de les peces sobre el tauler, a aprendre obertures i tàctiques, a afer exercicis d'escacs i en general a estudiar i llegir sobre el joc.
Aquestes conclusions, que podrien ser úniques pels escacs, s'extrapolen bastant bé a tots els àmbits. Per exemple, els millors músics són els que dediquen més temps a practicar (i no a tocar les peces que ja se saben).
La base del rendiment excepcional és la pràctica conscient de l'activitat. Són necessàries entre 1.000 i 10.000 hores de pràctica per arribar a ser un expert en alguna àrea. En anys això es tradueix a uns 10 anys, i en la majoria de casos és irrellevant el moment en que s'inicii. Per exemple una persona que comenci a jugar a escacs en serio als 10 anys, arribarà al seu nivell màxim al voltant dels 20, mentre que un que comenci als 30 arribarà al seu màxim al voltant dels 40, però el màxim al qual arribi no es veurà influenciat per la data d'inici, si no per les hores de pràctica.
En la majoria de casos el talent és irrellevant. Una persona amb molt de talent en una àrea, si no practica, es veurà superada ràpidament per una sense gens de talent que segueixi un programa d'entrenament ben organitzat. Tot i això, entre els millors, el que separa els números 1 de la resta d'experts (diguem a Ronaldinho, de la resta de davanters), és una conjunció de talent i pràctica excepcional.
La major dificultat per arribar a ser un expert en algo és trobar la motivació per suportar les hores de pràctica necessària. Curiosament aquí és on el talent té més influència. A les persones amb talent els resulta més fàcil progressar inicialment. Això els motiva a seguir treballant, amb lo que es forma una mena de cercle viciós on com més progressen més motivats estan per seguir treballant.
Com a curiositat, no s'ha pogut investigar el rendiment excepcional dels inversors financers ni dels catadors de vins, perquè no n'hi ha prous que mostrin, de forma consistent, un rendiment superior a una persona no experta. (27-12-06)
Mihaly Csikszentmihalyi ha dedicat tota la seva carrera a estudiar què fa feliç a les persones. A part de les entrevistes a persones de tota mena, des de supervivents de camps de concentració fins a treballadors nord-americans, el seu mètode consisteix en donar busques a molta gent i vuit cops al dia, quan sona l'alarma, fer que escriguin què estan fent i com se senten.
Lo que ha descobert Csikszentmihalyi és que les persones són felices quan estan totalment immerses en lo que fan i s'oblidem de la resta, situació que anomena "flow". Aquesta situació es pot donar fent coses amb la família o a la feina, però sempre hi ha d'haver alguna activitat.
Contrariament al que pot semblar, el que anomenem plaers, pendre el sol a la platja, disfrutar d'un menjar exquisit, mirar la tele relaxat al sofà, viatjar, i en general qualsevol cosa que experimentem de forma passiva no influeix gaire en la nostra felicitat.
Per disfrutar d'una activitat cal que els objectius a aconseguir siguin clars. Mentre es fa l'activitat s'ha de rebre feedback sense ambigüetats, o va bé o va malament. En tot moment s'ha de tenir sensació de control i l'activitat ha de ser adequada a les nostre capacitats, ni massa difícil ni massa fàcil.
La gent que sap transformar una situació inesperada o desagradable en una activitat sota control, que "flueix", són capaços de disfrutar-la i un cop superada la situació es converteixen en persones més fortes i complexes. Els tres passos per transformar una situació complicada són:
1. El convenciment implícit que el destí està a les seves mans. No tenen cap dubte que els recursos que tenen a mà són suficients per enfrontar-se a qualsevol situació. Al mateix temps, el seu ego està absent. No són persones centrades en si mateixes. No tracten de dominar l'entorn, si no d'integrar-s'hi.
2. Centrar l'atenció en el món. La gent capaç de transformar l'estrés en un repte positiu dedica molt poca estona a pensar sobre ella mateixa. No gasta tota la seva energia intentant satisfer el que creu que són les seves necessitats o preocupant-se per desitjos condicionats socialment. En lloc d'això, sempre està alerta, constantment processant informació del seu voltant. El focus el determina les metes de la persona, però és suficientment obert com per detectar i adaptar-se a fets externs encara que no siguin directament rellevants pel que es vol acomplir.
3. Descobrir noves solucions. Hi ha dues maneres d'enfronatar-se a un repte. Una és concentrar-se en els obstacles que hi ha per aconseguir la meta i superar-los. L'altra és concentrar-se en tota la situació, incloent-hi un mateix, per descobrir si metes alternatives no poden ser més apropiades i, per tant, solucions diferents, possibles. Les dues solucions poden ser bones, si tenen sentit en el context d'uns objectius més generals i permeten maximitzar el disfrutar de la vida. En qualsevol dels dos casos, si ens prenem a nosaltres mateixos, les nostres necessitats i els nostres desitjos massa seriosament, tindrem problemes així que les coses no vagin exactament com volem.
La felicitat no ve determinada per factors externs, si no per com l'individu interpreta i reacciona al que passa al seu entorn. Les característiques de les persones felices, capaces de transformar experiències estressants en activitats plaents són:
1. Es marquen objectius. Per poder experimentar flow cal tenir metes clares per aconseguir. S'han de prendre decisions, a curt i a llarg termini sense massa miraments i el mínim de panic. També cal ser capaç de canviar-les quan deixen de tenir sentit.
2. Es submergeixen en l'activitat. Concentren l'atenció en el que estan fent en cada moment i en el feedback que reben de l'activitat i el seu entorn. S'involucren totalment en allò que fan, però al mateix temps són capaces d'equilibrar les oportunitats d'acció amb les capacitats que tenen.
3. Presten atenció al que passa. Mantenir l'atenció requereix esforç. La forma més comuna de distracció és ser autoconscient. En lloc de pensar com ho estan fent, com les veuen des de fora, estan totalment entregades als meus objectius. Fan l'esforç de prestar atenció al sistema en el que estan immerses.
4. Aprenen a disfrutar de totes les experiències. Les consequències de aprendre a fixar objectius, desenvolupar aptituds, ser sensible al feedback, saber concentrar-se i involucrar-se, és que es pot disfrutar de la vida fins i tot quan les circumstàncies objectives són brutals i desagradables. Estar en control de la ment vol dir que literalment qualsevol cosa que passi, trivial o transcendental, bona o dolenta, pot ser una font de joia.
En resum, ser feliç és una decisió personal. (24-12-06)
Davy Lerouge i Luk Warlop han fet un experiment per determinar si parelles que porten sortint com a mínim sis mesos fan millors prediccions de les preferències del seu company/a que de les preferències de desconeguts.
L'experiment consisteix en ensenyar a cada subjecte 30 fotografies de mobles i que digui si li agraden o no. Després ha de mirar 30 fotografies de mobles diferents i predir si a la seva parella li agraden o no, o bé predir si li agraden a un desconegut.
En les parelles amb gustos similars, la proporció d'encerts no passa del 40%, que és aproximadament el mateix que pels desconeguts amb gustos similars. En canvi, per les parelles amb diferents gustos, la proporció d'encerts és del 5%, mentre que per desconeguts de gustos diferents és lleugerament superior al 20%.
Sembla que quan coneixes bé a una persona, comences a assumir que compartiu els mateixos gustos. Si realment és així, fantàstic, però si no, és molt difícil que la parella se n'adoni, inclús encara que li diguis. Conclusió: millor preguntar. (22-12-06)
Perquè els rellotges en els anuncis sempre marquen les 10:08. Si no t'hi havies fixat mira a la web de Tag Heuer, Rolex o Omega.
Via: 37 Signals. (20-12-06)
Via: Reddit (16-12-06)
L'any 1948 Paul Hermann Müller va guanyar el premi Nobel de Medicina per haver descobert nou anys abans les propietats insecticides del DDT. Segons la Wikipedia el DDT es va començar a utilitzar extensivament a paritir de la 2a Guerra Mundial i va ser, juntament amb la dessecació d'aiguamolls, un dels factors claus per a l'erradicació de la malària i el tifus d'Europa i Nord-Amèrica.
L'any 1955 la Organització Mundial de la Salut va iniciar un programa mundial per erradicar la malària que es basava en l'ús del DDT. El programa va ser un gran èxit, reduint la mortalitat global de 192 per 100.000 a 7 per 100.000. L'any 1969 es va abandonar el programa degut a l'aparició de mosquits resistents al DDT i a que els efectes del programa cada cop eren menys apreciables.
L'any 1943 Venezuela va tenir 8.171.115 casos de malària; l'any 1958, després de fer servir DDT, el nombre de casos es va reduir a 800. Si els resultats globals no van ser millors i va aparèxier la resistència al DDT, es va deure, en gran part a les dificultats polítiques, logístiques i de corrupció, tal com explica Malcom Gladwell a The Mosquito Killer.
A l'Àfrica Subsahariana mai es va arribar a posar en marxa aquest programa, degut a que es creia (erròniament) que el DDT era menys efectiu en els climes tropicals. Avui en dia la major part de morts per malària es produeixen a l'Àfrica. La malària constituiex un dels principals problemes de salut, agreuja els efectes de l'epidèmia de SIDA i és un dels factors del subdesenvolupament del continent.
L'any 1962 Rachel Carson va publicar Silent Spring. El llibre deia que l'ús indiscriminat del DDT estava provocant la mort d'animals, especialment ocells, i fins i tot persones. El títol evocava una primavera silenciosa en la que no cantava cap ocell, perquè tots havien mort. Quan s'han intentat replicar els estudis en condicions de laboratori, els resultats han sigut molt menys alarmants.
L'afirmació més preocupant, que el DDT provoca càncer en els humans, es basava en observacions anecdòtiques d'alguna persona que després d'una exposició prolongada a concentracions altes de DDT havia mort de càncer al cap de pocs mesos. Després d'anys d'estudis epidemiologics, no s'ha detectat que el DDT provoqui en les persones cap efecte carcinògen, mutagènic o teratogènic (que no sé ni què vol dir, però que és algo dolent). Fins al punt que a dia d'avui l'Organització Mundial de la Salut recomana l'ús del DDT en l'interior de les vivendes per al control de la malària.
Tot i el to alarmista, el llibre no proposava abandonar l'ús del DDT, si no usar-lo de forma més racional i limitada, especialment en el control de plagues en l'agricultura. Tot i això, el moviment que va generar va aconseguir la prohibició de l'ús del DDT en la majoria de països i que es deixés d'utilizar massivament en la resta. Actualment al món, entre 300 i 500 milions de persones s'infecten de malaria cada any, de les quals uns 2,7 milions moren, la qual cosa converteix a Rachel Carson en la responsable moral de més morts que cap dictador, comparable només amb l'Església Catòlica.
L'any 1940 l'esperança de vida als Estats Units era de 62,9 anys. El 1972, quan el DDT es va prohibir era de 71,2 anys. Encara que els suposats efectes nocius del DDT sobre les persones es produïssin a llarg termini, no n'hi ha cap evidència, o en tot cas el balanç global és positiu, ja que l'esperança de vida als Estats units ha augmentat tots els anys des de 1940 excepte en els anys 79-80. (13-12-06)
El post anterior, on explicava resumidament què és la psicologia evolutiva, en realitat era la introducció per aquest post, sobre un article de l'Economist.
Uns investigadors han observat que tant homes com dones tendim a pensar que som menys atractius del que realment som. L'exepriment que van fer va ser demanar a unes quantes persones que puntuessin el seu atractiu i el d'altres membres del mateix sexe. Després van demanar persones del sexe contrari que refessin les puntuacions. El que van obsevar és que les persones es puntuaven més baix que d'altres individus d'atractiu similar, però que els individus del sexe contrari els percebien igual d'atractius.
La conclusió que en treuen és que el fet de subestimar-nos i pensar que els nostres rivals són més atractius del que realment són, provoca que ens esforcem més a l'hora d'impressionar els membres del sexe contrari i per tant de que tinguem més probabiltiats d'aconseguir el que volem.
Incidentalement, el marc de la psicologia evolutiva també permet explicar molt bé per què els homes tendim a sobreestimar les senyals d'interès de les dones mentre que les dones tendeixen a subestimar les senyals d'interès dels homes.
Si un home actua en el cas d'un fals positiu, el pitjor que li pot passar és que en surti amb l'orgull ferit si és rebutjat. Per un home, el comportament més eficient és actuar a la més mínima senyal d'interès.
Una dona, en canvi, pot acabar embarassada d'un home que no té cap intenció de tenir cura del nen, amb la qual cosa, el nen té menys possiblitats d'arribar a adult i la dona de gastar recursos inútilment. En aquest cas, el comportament òptim és no actuar si no està absolutament segura, encara que corri el risc de deixar passar algun home realment interessant.
És un consol saber que quan fiques la pota, és per culpa de l'evolució. (12-12-06)
És l'edat de pedra. Quina és la millor estratègia per perpetuar els teus gens si ets un home?
1. Buscar una dona atractiva i sana. Assegurar-te que no t'enganyi amb cap altre. Fer nens i cuidar-los per tal que tinguin més probabilitats d'arribar a adults.
2. Simultàniament, intentar tirar-te a tota la resta de dones de la tribu.
I si ets una dona?
1. Buscar un home sa i afectuós, que t'ajudi a cuidar els nens per tal que tinguin més probabilitats d'arribar a adults.
2. Intentar quedar-te prenyada de l'home més atractiu i poderós de la tribu, que idealment és el de l'apartat 1, però no té perquè (no és casualitat que en totes les cultures, els parents de la mare sempre diuen que els recent nascuts s'assemblen al pare).
Després de 4 milions d'anys d'evolució sembla normal que s'hagin seleccionat gens que predisposen a certes conductes i actituds, diferents entre homes i dones, que són les més eficients a l'hora d'acomplir els objectius anteriors.
I així hem arribat a l'actualitat, on els psicòlegs evolutius es dediquen a esbrinar com funciona l'entramat de mesures i contramesures que tenim per enganyar i evitar que ens enganyin i en general tot el que fem per anar pel món.
De tot plegat, el que em fascina és pensar que els meus gens són de lo milloret que hi ha. Perquè si això és lo millor, em pregunto què es devia quedar pel camí. (11-12-06)
Aquesta setmana l'"Special report" de l'Economist va sobre la política dels aliments. L'article analitza els aliments orgànics, el comerç just i la producció local (d'Anglaterra). En els tres casos se suposa que qui compra aquesta mena de productes ho fa per un desig de protegir el medi ambient i/o ajudar els petits productors.
Sembla que no hi ha cap evidència clara que els productes tradicionals de qualitat siguin perjudicials per la salut, ni que els productes orgànics siguin nutritivament superiors, per la qual cosa, l'únic motiu raonable per comprar productes orgànics és protegir el medi ambient. Les normes de la producció orgànica es basen en limitar l'ús de pesticides i adobs sintètics.
La productivitat dels cultius orgànics és molt inferior a la dels cultius tradicionals, de manera que requereix una mica més del doble de terreny de cultiu per obtenir la mateixa producció, amb lo que queda menys superfície per boscos i hàbitats naturals.
L'altre aspecte negatiu és el major consum d'energia, sobretot perquè la manera d'evitar les males herbes és passar el cultivador més sovint, que gasta més energia que no pas produïr i fumigar amb herbicida i que a més s'ha de fer sobre una superfície més gran.
L'argument contra el comerç just demostra lo injust que realment és. Per exemple, només el cafè cultivat per petits productors organitzats en cooperatives es pot certificar com a producte de comerç just, la qual cosa significa que la immensa majoria de camperols que treballen com a assalariats en grans plantacions i no tenen terra pròpia no es poden beneficiar dels preus més alts del cafè de comerç just, encara que objectivament la plantació on treballen compleixi tots els requisits.
Lo del comerç just és com una mena de subsidi, molt ineficient a l'hora d'ajudar els productors, que l'únic que fa és desincentivar la millora de la qualitat, la competitivitat i el canvi a cultius més rendibles.
Si no tens cap simpatia especial pels pagesos de prop de casa teva respecte als de la resta del món, tampoc no té gaire sentit comprar productes locals, els típics de les paradetes del mercat. Contràriament al que pugui semblar, l'energia associada al transport i producció de productes locals sol ser més que la associada a productes obtinguts en condicions òptimes en altres parts del món.
En el cas d'Anglaterra, per exemple, l'energia necessària per produïr tomàquets a l'hivern en un hivernacle amb calefacció és més que la que gasta un camió en portar-los des d'Espanya. A més, aproximadament la meitat de l'energia total és la consumida pel cotxe del comprador entre la botiga i casa seva.
Sembla clar que l'ús racional de pesticides i adobs sintètics és la millor opció possible, lo que m'agradaria saber segur és què és pitjor de d'un punt de vista ecològic, l'abús de productes sintètics o l'agricultura ecològica/socialment responsable. Sospito que és això últim. (10-12-06)
Descarrega't la calculadora administrativa. Manté una llista de totes les operacions que fas, com les calculadores que van imprimint en un rotllo de paper que fan servir les administratives. Arrodoneix tots els resultats a dos decimals (útil per quan només treballes amb euros) i escriu en català o castella l'import de qualsevol número seleccionat.
Tens més informació i el codi font a la pàgina oficial. Si la fas servir i trobes algun error avisa'm o, millor encara, envia un patch. (09-12-06)
El joc consisteix en endevinar les regles del joc.
El repte per Reciclator: A veure qui troba la solució en menys tirades dels daus. Porto nou tirades, un encert i ni la més remota idea de com funciona. (04-12-06)
Quan estava d'erasmus a Suècia i em preguntaven d'on era, cosa que passava uns quants cops cada dia, normalment responia: "I'm from Barcelona". No m'agrada(va) dir que sóc espanyol, perquè no me'n sento i si dius que ets català, automàticament has d'explicar què és Catalunya...
Acabo de descobrir que hi ha un grup suec que es diu I'm from Barcelona. Resulta una mica perturbador... A la web podeu escoltar la música i veure els videoclips. Una mica freaky i naïve, però els suecs són així, de veritat. (03-12-06)
Les persones inconscientment desenvolupem una sèrie de comportaments quan parlem amb els altres que afecten a la nostra percepció i que transmeten informació tant o més important que el que es diu. Per exemple, s'ha estudiat que aproximadament el 55% de la impressió que ens formem del nostre interlocutor, es basa en els gestos i expressions , un 38% en el to de veu i només un 7% en el contingut del que està dient.
El tema està sorprenentment ben estudiat (suposo que pels psicòlegs no és cap sorpresa). Buscant a Google Scholar he trobat un munt d'articles de recerca sobre el tema. Concretament en l'àmbit de les rel·lacions entre sexes he après que hi ha una sèrie de comportaments que indiquen interès per part de qui els fa, i un desig de major intimitat, mentre que n'hi ha d'altres que indiquen incomoditat i rebuig.
Alguns dels comportaments que indiquen interès i desig de progressar en la intimitat de la rel·lació són:
Somriure
Mirar als ulls breument de forma repetida
Iniciar una conversa
Reduïr la distància interpersonal
Tirar el cos endavant durant la conversa
Mantenir una postura oberta, sense creuar cames ni braços
Inclinar lateralment el cap
Repetir els moviments de l'altre persona
Repetir els moviements de l'altre persona com en un mirall
Canvis d'expressió en la cara en funció del que s'està dient
Assentir amb el cap quan parla l'altra persona
Gesticular en parlar
Fer moviments distals (del cos cap enfora)
Mantenir un to de veu variat i amb canvis de ritme
Tocar el braç
Tocar la mà
En les dones: conduir la mirada de l'home cap a les cames, creuant-les i descreuant-les repetidament o cap als pits, arquejant l'esquena.
En les dones: postures més aviat encongides, com ara ajuntant els genolls
En els homes: postures que facin semblar més gran, com posar l'esquena dreta o recolzar-se en una paret.
Alguns dels que indiquen incomoditat són:
Mantenir una postura tancada, creuant cames o braços
Evitar la mirada de l'altra persona
Tocar-se el clatell i apuntar amb el colze a l'altra persona
Mirar a l'altra persona amb el cap, però que la resta del cos "miri" cap a una altra banda
Mantenir una expressió neutra
Parlar amb un to de veu monòton
Parlar de pressa
Parlar a poc a poc
Fer moviments proximals (cap al propi cos)
Fregar-se les mans
Obrir i tancar les mans
La psicologia no és una ciència exacta, i et pots emportar sorpreses. Per exemple és possible que un subjecte mostri interès cap a un observador, que utilitzi comportaments de la primera llista amb una freqüència un ordre de magnitud superior a la de la resta d'individus del mateix grup. És possible que mostri un interès més enllà de tot dubte, 3 desviacions estàndard més gran que la mitja del comportament normal, i que tot i això, quan l'observador li pregunti si vol sortir amb ell, respongui que ja té nòvio.
Hi ha diferents motius que podrien explicar el resultat anterior:
a) El subjecte presenta una variabilitat normal en les mostres d'interès, el que passa és que el grup de control és massa petit (4 individus).
b) Els homes tendeixen a malinterpretar les senyals d'interès de les dones, especialment si són molt òbvies. L'observador (un home) pot pensar que el subjecte (una dona) està proposant passar a un nivell d'intimitat superior quan el subjecte només vol mantenir una rel·lació amistosa.
c) Es pot tractar d'un cas de biaix positiu. L'observador està emocionalment implicat en l'experiment i només recorda els casos d'interès i no els de rebuig i no es fixa prou en el comportament del grup de control.
d) Es pot tractar d'un cas de reciprocitat. Les persones tendim a comportar-nos amb els altres com els altres es comporten amb nosaltres. L'observador ha desplegat comportaments tendint a mostrar interès i el subjecte els ha copiat involuntàriament, sense tenir cap interès especial.
e) L'observador ha interpretat correctament el comportament del subjecte. El subjecte sent una atracció per l'observador de la qual no és conscient. Lo que també explicaria per què el subjecte es queda treballant a l'oficina fins a les vuit del vespre molts divendres quan ja ha marxat tothom, tot i que té un novio esperant i una hora de viatge en cotxe fins a casa.
f) Cap dels anteriors (explicar).
Espero els vostres vots en els comentaris, i propostes de com s'ha de seguir l'experiment (si és que s'ha de seguir). (29-11-06)
Què pots fer si tens 96 anys, acabes d'escriure les teves memòries i vols veure-les publicades abans de morir? Autopublicar-les amb Lulu.com.
Lulu és una editorial virtual. Senzillament has d'enviar el PDF del teu manuscrit, sel·leccionar quatre opcions i ja està. El llibre queda en el catàleg de la web i si algú el compra l'imprimexien al moment i l'envien. Pels autors és gratis i per cada llibre que venguis et paguen el que vulguis, ja que el preu, a part dels costos variables, el fixes tu.
Lulu ja és una de les editorials més grans del món per volum de llibres publicats. Els llibres els envien a qualsevol país. Navegant pel catàleg fins i tot hi he trobat llibres en català. (27-11-06)
Índex de classificació de llibres de l'Opus Dei (xls). N'hi ha poc més de 60.000 i estan classificats amb un número segons el codi següent:
1. Llibres que pot llegir tothom, fins i tot els nens; per exemple Heidi, Marco, algunes històries dels germans Grimm i tots els llibres escrits per membres de l'Opus Dei.
2. Lectures generalment recomanades, tot i que poden requerir una mica de formació. En les llibreries dels centres, el públic, els numeraris i els membres associats tenen accés als llibres classificats amb un 1 o un 2.
3. Llibres que poden ser llegits per aquells que tenen formació. Els llibres poden tenir escenes o comentaris incòmodes. Es necessita permís del director espiritual per llegir-los.
4. Llibres que poden ser llegits per aquells que tenen formació i tenen la necessitat de llegir-los. Es necessita permís del director espiritual.
5. Llibres que no és possible llegir, excepte amb un permís especial del supervisor (local).
6. Lectura prohibida. Per tal de llegir-los cal el permís del Prelat de l'Opus Dei (a Roma).
Diu molt de l'Opus Dei la mena de llibres que estan en la categoria 6: llibres d'història contemporània, tant d'Espanya com Mundial, qualsevol cosa que soni marxista, llibres on hi surti algo de sexe, ja sigui científic, divulgatiu o novela, llibres de psicologia, de teologia i de filosofia.
M'ha alegrat veure que sóc un pecador consumat. Només de categoria 6 he llegit 11 llibres; de Martin Amis, John Irving, Terenci Moix, Quim Monzó, Montserrat Roig, Bertrand Russell i Fernando Savater, i tots em van agradar molt.
Via: ODAN Opus Dei Awareness Network. (23-11-06)
Llista de podcasts de classes d'universitats nord-americanes. N'hi ha 145, de matemàtiques, psicologia, física, literatura... qualsevol assignatura que puguis cursar en una universitat. Cada classe és un capítol.
Via Digg. (22-11-06)
Les centrals tèrmiques de carbó emeten unes cent vegades més radioactivitat a l'atmosfera en els fums de combustió que les centrals nuclears per cada KW produït. La quantitat de productes radioactius emesos, bàsicament urani i tori, és mínima però els efectes acumulatius poden ser importants a llarg termini. L'energia que es podria obtenir de l'urani emès en una central nuclear és superior a la que s'obté cremant el carbó del qual prové.
Si s'apliquessin les mateixes restriccions en les emissions de materials radioactius a les centrals tèrmiques que a les nuclears, el cost per KW produït en una central tèrmica, que actualment és dels més baixos entre totes les alternatives possibles, seria sensiblement superior al d'una central nuclear (contant els costos d'amortització i desmantelament de les instal·lacions).
Via: reddit. (20-11-06)
Una de les poques coses que em treu de polleguera són els xarlatans que fan veure que són científics (o divulgadors científics, que pel cas és el mateix). Aquest cop, el que m'ha fet saltar és un article de l'Eudard Punset, que es descriu a si mateix com a escriptor i divulgador científic, titulat: "Somos mucho más razonables de lo que éramos".
A l'article en qüestió hi vaig arribar via el blog del Pedro i el que em va incitar a llegir-lo és que el Jordi m'havia parlat molt bé del programa Redes, que fa el Punset a TV2. Després de llegir l'article, no puc entendre com dues persones que considero intel·ligents i educades poden dedicar ni 30 segons d'atenció al que diu el Punset.
La divulgació científica és, abans que res, la divulgació del mètode. És fomentar l'esperit crític i el raonament. És aprendre a qüestionar-se les coses i treure les pròpies conclusions. El mètode científic consisteix en fer un experiment, mirar les dades, formular una teoria que més o menys les expliqui, veure quines conseqüències té la teoria que hem formulat, proposar nous experiments que permetin veure si les conseqüències previstes són certes o no i així anar repetint. Qualsevol experiment ha de ser repetible per qualsevol persona que disposi de mitjans, i qualsevol fenòmen que es vulgui estudiar ha de ser mesurable. Si no és repetible o no és mesurable, no és ciència.
Evidentment l'aplicació del mètode s'ha d'adaptar a cada context. Per exemple està clar que no és possible fer exepriments amb la història, la història és la que és, però així i tot sí que és possible sel·leccionar unes dades, intentar extreure una teoria i veure si la teoria es confirma en altres períodes històrics on es donin condicions similars en les dades inicials.
En l'article del Punset no hi ha res de científic. Primer ens hem de creure que lo que diu és veritat, perquè està a Harvard. Això no té cap mena de rellevància. Si les dades que em presenta són fiables, la teoria lògica i les conclusions verificables, m'és igual que estigui a Harvard com que estigui al despatx de casa seva. I si el que diu és una pallassada, per mi pot estar a la càtedra més prestigiosa del món, que no li faré ni cas.
Després comença amb un reguitzell d'afirmacions, que si els humans erem una de les espècies més danyines, que si només 150 individus van iniciar una emigració, que si fa 10.000 anys es va consolidar la monogàmia, i segueix. I tot això sense citar ni una sola font, ni basar-se en cap dada.
A continuació, sense cap lligam lògic amb les afirmacions anteriors, conclou que ens hem convertit en una espècie més cooperativa i mansa, gràcies als gens dels bonobos! I ens ho hem de creure perquè el consens científic s'inclina per constatar (quins fets?) que sóm molt més raonables del que érem (i com es mesura la raonabilitat?). Així, segons el Punset haguéssim hagut d'ignorar la teoria de la relativitat, ja que el consens científic quan es va presentar és que no era certa.
L'article encara té dos paràgrafs més, en el mateix to, que no val la pena comentar. Les conclusions de l'article poden ser certes, però no hi ha cap dada ni argumentació de les recolzi. És una empanada mental sense lògica ni res. Al·lucinant.
Si algú té ganes de veure divulgació científica de veritat, i no animalades, que vagi a la secció de ciència i tecnologia de the Economist. (18-11-06)
Sofia. (14-11-06)
Article a the Guardian que explica com durant la segona guerra mundial, els aliats van poder estimar la capacitat de producció dels nazis a partir del número de sèrie dels tancs capturats. Genial.
Via: Digg. (12-11-06)
L'autor de l'article, Bob Sutton, argumenta que la major part de la literatura sobre gestió d'empreses o bé explica idees antigues o idees que no funcionen.
Les idees antigues, perfectament conegudes, es presenten com si fossin noves, amb la qual cosa si constantment es "redescobreix" lo mateix, el coneixement no avança. L'exemple que posa és un article de Fortune del 2001, on s'introdueix la "Llei de Hamel de la innovació", que diu que de cada 1000 idees, només 100 mereixen un experiment a petita escala, d'aquestes unes 10 mereixen una inversió substancial, i d'aquestes només un parell seran èxits rotunds. Bàsicament la llei anterior és coneixment de domini públic des de fa anys, hi ha un munt de dades que ho recolzen i l'únic que han fet és canviar-li el nom.
Pel que fa a les tècniques i idees que s'ha demostrat experimentalment que no funcionen, el panorama encara és pitjor. Moltes vegades es disposa de muntanyes de dades que demostren que determinades pràctiques són perjudicials pel funcionament de l'empresa. Tot i així, la literatura ignora completament els fets. Lo increïble és que les empreses després van i apliquen aquestes tècniques, sobretot si es basen en metodologies aplicades en alguna empresa d'èxit, com ara General Electric. (10-11-06)
Hi ha llibres que sé que m'agradaran abans de llegir-los.
La premisa principal del llibre és que estar ocupat al 100% (ser totalment eficient) no et deixa capacitat per gestionar els canvis. Quan hi ha canvis, o bé perds la oportunitat que et presenten, o bé et veus forçat a reaccionar-hi, en lloc d'anticipar-t'hi. Es necessari dedicar temps a no fer res per tal de gestionar els canvis de forma eficient - idealment de forma proactiva - en lloc de fer-ho de forma reactiva, on típicament ets la víctima dels canvis en lloc del motor. El temps dedicat a no fer res també dóna la oportunitat de reflexionar sobre el curs actual d'acció i fer correccions. Si esàs massa ocupat treballant tant que no et prens temps per reflexionar, pots acabar prenent accions sub-òptimes perquè no tens temps per pensar, només per fer.
Via: Basil Vandegriend. (08-11-06)
De cada parella de països de la següent llista, quin té la mortalitat infantil més alta? Nota: en cada parella, la mortalitat d'un país és el doble que la de l'altre.
Sri Lanka - Turquia
Polònia - Corea del Sud
Malaysia - Rússia
Pakistan - Vietnam
Tailàndia - Sud-àfrica
Pica aquí per veure les respostes. Si no les has encertat totes, t'interessa veure el vídeo. (06-11-06)
D'algun llibre que he llegit vaig treure aquesta cita:
"The best tactics in the world do not form a strategy." This was a quote that a management consultant friend of mine used all the time. He meant that little decisions made every day could be the best decision at the moment. However, if there was no override goals or direction, then the best decisions were not going to get you where you want to go - sometimes the "best decision" isn't the best tactical decision as it requires a trade-off to better meet your end-goal. Another way of saying the same thing: "If you don't care where you end up, it doesn't matter which way you go."
No serveix de res ser la persona més productiva del món si no tens un objectiu clar. (04-11-06)
Diversos estudis han demostrat que la utilització de monitors grans, a partir de 20 polzades, o més d'un monitor per treballador comporten un augment de la productivitat que varia entre el 10 i el 70% depenent del tipus de tasca que es realitzi.
Alguns estudis:
Si considerem que l'increment de productivitat promig està al voltant del 20% i que un treballador destina un 30% del seu temps a treballar amb l'ordinador, això vol dir un augment de productivitat per treballador del 6%.
Agafant les dades d'una empresa de serveis mitjana, com per exemple Inypsa, veiem que el 2005 tenia uns actius totals de 22 milions d'euros, un benefici després d'impostos de 1,75 milions i una plantilla formada per uns 200 treballadors. El rendiment econòmic que l'empresa treia dels actius utilitzats era del 8%.
Si es decidís proporcionar pantalles de 20" a tots els treballadors, el cost de la inversió a realtzar seria de 75.000 euros (375 euros per monitor) i els beneficis totals esperats, deguts a l'increment de productivitat, serien de 1,855 milions d'euros.
D'aquesta manera l'increment en el benefici per utilitzar pantalles planes seria de 105.000 euros, el que suposa un rendiment de la inversió efectuada del 140%, que contrasta amb el rendiment mitjà del 8% que dónen la resta d'actius.
Es difícil pensar que una empresa pugui adquirir cap actiu del que se n'obtingui una rendibilitat major. Així, el propietari/accionista d'una empresa de serveis on no tots els empleats disposin de monitors de com a mínim 20", hauria de qüestionar seriosament la capacitat dels directius a l'hora de sel·leccionar alternatives d'inversió.
De lo anterior no s'ha de concloure que automàticament, per posar monitors grans, el benefici de les empreses agumentarà, si no que de no posar-los, la competència tindrà un aventatge que li permetrà abaratir costos i obtenir major quota de mercat. És a dir, que de no posar-los els beneficis disminuiran. (07-10-06)
Comentari de Reciclator el 08-10-06:
Fa gràcia l'article. Sembla que et recordin que dotar dels recursos adequats per a fer qualsevol feina augmenti la seva productivitat. És a dir, aquesta anàlisi es podria portar a terme amb qualsevol gadget necessari a qualsevol professió. En relació a l'exemple d'Inypsa, penso que al tractar-se d'una empresa de consultoria és difícil mesurar la seva productivitat o capacitat de producció en base als monitors, quan en aquest sector la productivitat penso que vé més marcada per la pròpia capacitat del personal, és a dir, de cada persona. Evidentment un delineant treballarà millor amb pantalles de 20', però dubto que a un enginyer que les seves eines més comuns siguine el word o l'excel li millori la producció pel fet de retirar-li el portàtil i col·loar-li una plana de més de 20'.
Aquests estudis, tot i que molt profunds, em semblen sesgats, o simplement extrapolen una observació a un sector o activitat determinats a les grans masses. La clau està en determinar els recursos més apropiats i més econòmics per a cada tasca, el que requereix un esforç superior al gerent que no pas llegir un estudi i canviar-li la pantalla a tothom.
Hi ha una teoria econòmica que diu que els mercats d'actius, com ara la borsa, són totalment eficients. Això vol dir que els inversors tenen coneixement de tots els factors que poden influir en el valor d'un actiu i que per tant el preu s'ajustarà gairebé instantàniament al valor, sense que ningú en pugui treure profit, més que per pura sort. El que assumeix la teoria és que les decisions de tots els inversors de forma agregada es corresponen amb l'òptim més racional, tot i que cada inversor per separat a vegades hi sortirà guanyant i d'altres perdent.
Habitualment es fan tres crítiques bàsiques de la teoria, que no obstant no invaliden les observacions que generalment els mercats són bastant eficients:
El primer punt discutible de la teoria és que la difusió de la informació sigui tant àmplia i ràpida com per evitar que algú pugui treure profit de saber alguna notícia abans dels altres. D'una banda hi ha la informació privilegiada (que és ilegal, però existeix) i de l'altra hi ha el fet que la informació triga un cert temps a disseminar-se, que els inversors més bén comunicats poden aprofitar.
A vegades també es pot donar el cas que hi hagi un sol inversor molt gran, com ara un fons, que distorisioni el funcionament del mercat.
I finalment, en el cas d'una bombolla financera o d'un crack, el que s'observa és que el conjunt dels inversors no prenen les decisions de manera racional a partir de la informació disponible, si no que actuen pensant en què farà la resta d'inversors. Per exemple en una bombolla compren un actiu, no perquè creguin que la informació disponible justifica el preu que n'estan pagant, si no perquè pensen que la resta d'inversors també el compraran.
La implicació principal de la teoria dels mercats eficients és que cap inversor no pot fer-ho sistematicament millor que la borsa més que per pura sort. Si agaféssim 100 inversors, al cap d'un any seria d'esperar que 50 ho haguéssin fet millor i 50 pitjor. A l'any seguent n'hi hauria 25 que haurien tornat ha fer-ho millor, i al cap de 5 anys hauriem d'esperar que 3 haguéssin tingut cada any millors rendiments que el conjunt de la borsa, però això no vol dir que aquests 3 siguin genis, senzillament vol dir que han tingut sort.
Tot i que és veritat que normalment els mercats funcionen de forma bastant eficient, penso que no ho són. La teoria suposa que amb la informació disponible, la mitja de les decisions preses pels inversors serà la decisió correcta. El que es coneix són fets. Per exemple que els tipus d'interès han pujat, que hi ha hagut un terratrèmol a no sé on o que la demanda de tal producte ha crescut un x%. Aquests fets, a partir d'un model particular de cada inversor, que relaciona diferents variables amb el valor d'un actiu concret, donen lloc a una nova valoració de l'actiu. Tot i que el model d'un inversor concret pugui ser erroni, la teoria suposa que de forma agregada el resultat és correcte. Això no té per què ser així, pot ser que tots els models estiguin equivocats.
Prenent un exemple de les ciències, la teoria dels mercats eficients implicaria que tots els descobriments els farien tots els científics alhora i poques hores després de tenir els resultats dels experiments rellevants. La realitat però, és ben diferent. Normalment hi ha un munt de dades que concorden amb la teoria habitual (que l'energia és contínua, per exemple) però hi ha alguna dada que no acaba de quadrar (la radiació del cos negre). La comunitat científica coneix els resultats, però no sap com interpretar-los, fins que arriba algú (Max Planck) i proposa una nova teoria (la quantificació de l'energia), que explica tant les dades anteriors com les noves.
De la mateixa manera, en el camp de les finances, aquells que tinguin els millors models, que s'ajustin més bé a la relació entre les diferents variables que afecten a la valoració d'un actiu, sempre obtindran millors resultats a partir de la mateixa informació, que aquells que disposin de models més rudimentaris, per tant sempre operaran amb aventatge i obtindran millors rendiments. En aquest cas, a diferència de les ciències, els models no solen ser coneguts per tots i poden ser molt més complexes, ja que els fenòmens socio-econòmics són molt difícils de modelitzar, hi ha un munt de variables en joc i no es poden fer experiments, les úniques dades disponibles que hi ha són les històriques.
La conclusió que en trec, és que si bé generalment els mercats són bastant eficients, en circumstàncies particulars, un inversor racional pot fer-ho millor que el mercat. A més, sempre hi ha la possibilitat, que un inversor treballant amb models més sofisticats que la majoria ho faci millor que el mercat. En aquest cas el dubte és si el cost de generar aquest model compensaria el guany addicional que en podria treure.
Si dels 100 investors que teniem abans, resulta que n'hi ha un de racional i que treballa amb models molt acurats, pot ser que al cap de 5 anys resulti que tinguem 4 inversors que ho han fet millor que el mercat. Tot i així el resultat no seria estadísitcament significatiu. La conclusió pot ser doble: o que els mercats són eficients o que la majoria dels inversors són irracionals. Per mi, n'hi ha prou amb fullejar qualsevol diari per veure que la conclusió correcta és la segona. (28-09-06)
L'empresa Steorn va insertar aquest anunci a l'Economist fa algunes setmanes:
El text ve a dir que han inventat una font d'energia inesgotable que permetrà no haver de carregar mai més el telèfon mòbil ni posar gasolina al cotxe, i que estan buscant 12 científics per tal que validin el seu invent, abans d'otorgar llicències als fabricants interessats en produir aquesta meravella.
Si l'invent fos veritat, les empreses elèctriques i petroleres no valdrien res. El fet que el valor de les accions a la borsa no s'hagi vist afectat lo més mínim dóna una idea de la credibilitat de Steorn. L'anunci compleix més d'un dels set signes d'advertència.
Quan estudiava, hi havia un professor que havia treballat a l'oficina de patents. Un dia ens va explicar alguns dels casos que s'havia trobat, on algun inventor deia que havia creat una màquina que violava el primer principi de la termodinàmica. Un dels més tontos era una màquina que funcionava a base de col·locar una pedra en una mena de plat. El plat anava baixant, i a mesura que baixava feia girar un eix. Quan el professor li va preguntar a l'inventor: "i quan la pedra arriba a baix què?", l'inventor va respondre: "molt fàcil, agafo la pedra i la torno a posar a dalt".
De moment Steorn ha aconseguit molta publicitat i 65.000 adreces d'email de gent que vol rebre els resultats de les proves, però l'únic realment intrigant és veure on està la pedra. (14-09-06)
Penso que per un "treballador del coneixement" o sigui una persona que ven el seu temps fent una cosa pràcticament impossible de mesurar, com ara un enginyer, saber organitzar-se bé i aprofitar el temps és tant bàsic com saber llegir i escriure. Hi ha un munt de llibres i pàgines web sobre productivitat, però més o menys tots arriben a les mateixes conclusions.
Les estratègies habituals (i que funcionen bastant bé) tenen a veure amb ser conscient que no podem rendir al màxim tot el temps, que hi ha moments en que podem treballar molt concentrats i moments en que estem cansats o dispersos i ens equivocariem sumant 2 + 2. El truco per ser productiu està en adaptar la feina que fem a les nostres capacitats de cada moment.
S'han de dividir les feines grans en tasques més petites, ajustades als intervals de temps disponibles, i és important tenir algun sistema de llistes i prioritats fiable i sempre a mà per tal de saber en cada context què és el més útil que podem fer, alhora que no estem permanentment pendents de si ens oblidarem d'algo, de manera que quan ens posem a treballar ens podem concentrar totalment en la feina.
Fins aquí tot és bastant corrent, però hi ha un problema que no queda resolt amb les tàctiques habituals, que és el de deixar la feina per després, lo que en anglès es diu procrastination, quan una cosa et fa molta mandra i ets incapaç de posar-t'hi i la vas deixant per més tard.
Més que un problema d'organització, això és un problema de motivació, però el resultat final és el mateix. Si no estàs motivat, la productivitat baixa. L'article de l'Aaron Swartz proposa que la solució no és la força de voluntat, si no enganyar-se un mateix per tal que la feina que hem de fer resulti atractiva.
La millor manera d'enganyar-se a un mateix no és pensar en lo important que és la feina o que ho has de fer com sigui, ni les recompenses de l'estil de "quan acabi aquest informe puc jugar a la PlayStation". De lo que es tracta és de replantejar el problema de forma que la feina resultant sigui divertida.
Tot i això, (i no ho diu l'Aaron) si hi ha alguna feina que et fa molta, molta mandra i no és absolutament imprescindible que la facis, més val decidir no fer-la de pressa, oblidar-te'n i passar a una altra cosa, que estar hores encallat sense fer res de profit per acabar deixant-ho córrer igualment. (12-09-06)
El Joel Spolsky fa resum útil dels estils de direcció més habituals. Una revisió de les conclusions del llibre "Measuring and managing performance in organizations" molt més llegible que la que vaig escriure fa uns dies.
Consell: si no tens gaire temps pots saltar directament a l'últim enllaç. La conclusió de l'article és que el que funciona millor és deixar els treballadors en pau, tractar-los com persones adultes i responsables i intentar que s'identifiquin amb la seva feina. D'aquesta manera s'aconsegueix maximitzar la motivació interna que és el que fa que la gent sigui realment productiva.
Fins aquí sembla que les empreses ja ho van captant, almenys 2 de les 4 on he treballat. Lo difícil és el següent pas: un cop tens gent motivada i autònoma, el que has de fer és donar-los la informació que necessiten per treballar en la direcció correcta. (01-09-06)
Ja sé que vull que em portin els reis!
La versió amb motor 2.0 turbo (Honda) accelera de 0 a 100 en 2.9 segons, té una velocitat punta de 250 Km/h i es pot comprar de segona mà a partir d'uns 34 000 euros. (22-08-06)
L'inici d'aquest post del Paul Graham és l'explicació amb la que m'identifico més:
[Comentari d'un lector] El teu experiment bloggejant no funcionarà de cap manera. A part de l'absència visible d'un gat, el teu problema és que l'experiència "normal" per un blogger és una lluita per guanyar celebritat...
[Resposta del Paul Graham] És això el que realment motiva els bloggers? Diria que no. Penso que el que fan la majoria de bloggers és pensar en veu alta.
És una mica enganyós parlar de "expressar algo per escrit", perquè això implica que les idees sorgeixen primer. De fet, expressar pensaments els crea. I especiament expressar pensaments a altres persones, fins i tot a gent que no coneixes. Per això penso que el motiu pel qual a molta gent li agrada bloggejar és per que els agrada l'activitat de pensar que provoca.
Per cert, el Paul Graham té un blog des del març. (18-08-06)
El llibre és una exposició del sistema de producció Toyota centrant-se sobretot en la filosofia del mètode, tot i que també explica una mica les tècniques concretes i posa bastants exemples d'empreses que l'han aplicat.
La idea bàsica és que una empresa per ser competitiva ha d'eliminar del seu procés de producció totes les activitats que no aportin valor al client final. Això es pot aconseguir fent que el producte "flueixi" des de l'aprovisionament de materies primeres fins a l'entrega al client, sense emmagatzemaments intermijos i fabricant només la quantitat que el client demana.
Per implementar el sistema, en primer lloc cal estudiar quin és el valor del producte des del punt de vista de l'usuari final. Aleshores cal determinar de totes les activitats que fa l'empresa, quines aporten valor i quines no. De les que no, n'hi ha que es poden eliminar immediatament, i n'hi ha d'altres que canviant una mica els processos també.
El següent pas és aconseguir un procés continuu. Si per fabricar el producte cal fer les activitats A, B i C, el que demana la teoria és que es facin per cada unitat successivament cadascuna de les activitats, que no es faci per lots.
Un cop es té un procés continuu s'implementa un sistema en que no hi ha una planificació central, si no que cada pas del procés "demana" al pas anteirior el que necessita en aquell moment. Per contra, en un sistema tradicional es planificaria la producció de cadascun dels passos: "avui A ha de fer X unitats, B, Y i C, Z.".
Finalment s'ha de mirar d'implantar una política de millora contínua dintre l'empresa, tornant al primer pas i repetint-los tots indefinidament, millorant el procés a cada passada.
La gràcia del sistema és que fer aquest canvi no costa gaire, no s'han de fer inversions importants, si no que del que es tracta és d'aprofitar bé els recursos que ja es tenen. I lo més contraintuitiu és que aprofitar bé els recursos no vol dir que les màquines no parin mai de treballar, si no fer processos flexibles que s'adaptin a les demandes dels clients.
Aquesta filosofia és contraria a la tendència de produïr on els costos laborals siguin baixos, a l'altra punta del món, ja que així es perd flexibilitat i capacitat d'adaptació, i fa que a la llarga els costos totals siguin més grans.
El que he llegit m'ha fet venir ganes d'investigar més. Sobretot de conéixer els mètodes detallats que es fan servir i de veure com es pot aplicar el sistema de producció Toyota a les empreses de serveis. (29-06-06)
Pels que feu servir ordinadors Apple, un programa per posar bigotis a les fotos. Imprescindible!
Via: Daring Fireball. (27-06-06)
Creus que hi sents perfecte? fes la prova amb aquest so agut (el que diuen que fan servir els adolescents en els mòbils perquè no el sentin els professors).
Via: Guy Kawasaki. (24-06-06)
Parlant amb Reciclator em va dir que li agradaria una pàgina com The Million Dollar Homepage on en lloc de baners hi hagués una foto de la persona que paga. Quan anessis a la pàgina buscaries la teva foto entre les altres i en fer click et portaria a un link a l'atzar.
Per provar busca la cara de Reciclator entre aquestes. Si la trobes et portarà al seu weblog.
Si algú està interessat en la idea, que m'envii una foto i 25 euros i munto la pàgina. (31-05-06)
Test de personalitat que et mostra els resultats en forma de gràfic.
Segons el test sóc un líder considerat:
Si passes el ratolí per sobre cada àrea del quadrat t'indica que volen dir. En el meu cas, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Very High Trust
Confiança molt alta. La fe que tinc en els altres, el meu convenciement que en el fons tothom és bona persona.
Very Earthy
Gran preferència per les coses concretes. Lo contrari seria preferència per coses abstractes i teòriques.
Slightly High Empathy
Empatia més aviat alta. Bona comprensió de les emocions dels altres.
Slightly High Confidence
Bastant confiat a l'hora d'expressar les meves opinions i aconseguir coses.
Average Extroversion
Extroversió normal. Això no acaba de quadrar, perquè sóc més aviat tímid (potser he enganyat al test posant lo que m'agradaria?).
Average Masculinity
Masculinitat normal.
Average Agency
Això no sé com es traduiex. Vol dir el convenciment que tens que controles la teva pròpia vida. En el meu cas, normal.
Slightly Low Feminity
Feminitat més aviat baixa.
Slightly Functional
Preferència per com funcionen les coses més que per lo boniques que són.
Low Attention to Style
Baixa atenció a l'estil. Només cal veure'm vestit per adonar-se'n.
Average Openness
Normal en quant a obert a noves experiències.
Low Spontenaiety
Poc còmode fent plans a l'últim minut.
Low Authoritarianism
Poca adherència a l'ordre social i poc obedient.
Via Reciclator. (29-05-06)
El llibre explica els efectes que pot tenir en una empresa el fet de mesurar el rendiment dels empleats. El primer aspecte que tracta és la diferència entre les mesures informatives i les motivacionals.
Una mesura informativa és aquella que s'utilitza per conèixer l'estat d'un procés i no té cap altra finalitat que no sigui la de millorar el procés. Una mesura motivacional, en canvi, és aquella que té l'objectiu de millorar el rendiment de l'individu mesurat. Un exemple de mesura motivacional seria un venedor que treballa a comissió. En el cas d'una mesura motivacional, l'individu sempre té una part del sou que depèn del valor d'un o més paràmetres del seu rendiment.
En teoria les mesures motivacionals són ideals, es mesuren tots els paràmetres rellevants del rendiment de l'individu i com més alts siguin, més cobra el treballador. Això hauria de portar a que el treballador s'esforcés al màxim en la seva feina. La realitat però és una mica diferent. Normalment no és possible mesurar totes les variables rellevants i això provoca que els treballadors deixin de banda les tasques que no es mesuren. Aquest fenòmen s'anomena disfunció.
Un exemple de disfunció que surt al llibre és el d'una oficina de l'Inem. Els empleats de la oficina tenien dues tàsques bàsiques, entrevistar aturats i enviar currículums a les empreses que tinguessin vacants. El supervisor va observar que es feien poques entrevistes, per la qual cosa va establir un sistema en el qual el sou dels treballadors estava relacionat amb el nombre d'entrevistes que feien. Inmediatament va augmentar molt el nombre d'entrevistes, però es va deixar d'enviar currículums, amb la qual cosa la feina dels treballadors resultava més inefectiva que abans.
La conclusió del llibre és que sempre que no es puguin mesurar totes les variables rellevants d'un lloc de treball (bé perquè resulti massa car o senzillament perquè es desconeixen), si s'implanta un sistema de retribució basat en mesurar el rendiment del treballador, apareixerà una disfunció, que provocarà que el treball útil realitzat sigui menor que si no hi hagués cap sistema d'incentius.
Per evitar la disfunció hi ha dues possibilitats. La primera és fer un sistema d'incentius amb un límit. Per exemple, en el cas de l'oficina de l'Inem, si el nivell actual d'entrevistes és de 3 diàries, es pot fixar una gratificació si se'n fan 5, però que no augmenti per més de 5. D'aquesta manera, si s'escolleix amb cura la fita, encara queda temps disponible per dedicar a altres activitats que no es mesuren.
El sistema que funciona millor per evitar la disfunció és recórrer a la motivació intrínseca del treballador. En aquest cas les úniques mesures que es fan són les mesures lligades als processos i només el treballador té accés a les seves dades particulars. Els directius només tenen accés a les dades agregades i no poden saber mai a quin treballador concret corresponen.
En aquest cas, del que es tracta és confiar en la motivació del treballador de fer la feina bé. El sentiment de pertenença a un grup resulta una motivació molt millor que cap incentiu. D'aquesta manera, la tasca de l'empresa s'ha de limitar crear l'ambient de seguretat, confiança i respecte en el treball que permeti que el treballador se senti membre de l'empresa i responsable del seu bon funcionament. (24-05-06)
Tal com suggereix el títol, aquest llibre és una mica raro. Els autors fan servir eines dels economistes per intentar explicar aspectes de la societat, com la violència, la corrupció o la discriminació. És un llibre curtet, que es llegeix de pressa. Ideal pel metro, perquè els capítols no tenen rel·lació entre sí.
Els autors es basen en les dades que poden trobar per contestar preguntes aparentment impossibles de respondre i les conclusions són sorprenents. A vegades el sentit comú i les explicación lògiques no encaixen amb el que diuen les dades, i en canvi, fenòmens que sembla que no tenen res a veure, resulta que estan fortament rel·lacionats.
El llibre incita a de desconfiar dels "experts" i mirar si el que diuen té sentit i està recolzat amb dades fiables. A ser crítics amb la informació que consumim. (23-05-06)
Pixoh.com és una web que permet retocar fotografies. Ve a ser com un editor de gràfics on-line i gratis.
Via: Signal vs. Noise. (18-05-06)
Capitalisme tracicional: Tens dues vaques. En vens una i compres un toro. El ramat es multiplica i els teus ingressos augmenten. Vens vaques i bous i et retires amb els guanys.
Capitalisme americà: Tens dues vaques. En vens una i forces l'altra a produir la llet de quatre vaques. Et sorprèns quan la vaca cau morta.
Capitalisme francès: Tens dues vaques. Fas una vaga perquè vols tres vaques.
Capitalisme japonès: Tens dues vaques. Les redisenyes de manera que tinguin una desena part del tamany d'una vaca normal i produexin vint vegades més llet. Aleshores crees un manga anomenat Vaquimon i el distribueixes per tot el món.
Capitalisme alemany: Tens dues vaques. Les redisenyes de manera que visquin 100 anys, mengin una vegada al mes i es munyin elles mateixes.
Capitalisme italià: Tens dues vaques, però no saps on són. Te'n vas a dinar.
Capitalisme anglès: Tens dues vaques. Les dues estàn boges.
Capitalisme rus: Tens dues vaques. Les contes i resulta que en tens cinc. Les tornes a contar i són 42. Les tornes a contar un altre cop i en surten 12. Pares de contar vaques i obres una altra botella de vodka.
Capitalisme suís: Tens 5000 vaques, cap no et pertany. Cobres per cuidar-les.
Capitalisme xinès: Tens dues vaques. Tens 300 persones munyint-les. Dius que hi ha plena ocupació, alta producció bovina i arrestes el periodista que ha publicat les xifres.
Capitalisme irlandès: Tens dues vaques. Per menjar només els hi dónes patates... i et preguntes per què emigren.
Capitalisme cubà: Tens dues vaques. Se'n van nedant fins a Florida.
Capitalisme políticament correcte: Estàs associat amb (el concepte de "propietat" és un símbol del passat intolerant, falo cèntric i bel·licós) dos bovins de genere no especificat i diferents edats (però no per això menys valuosos per la societat).
Capitalisem Microsoft: Tens dues vaques. Les patentes i denúncies a tothom que té vaques.
Capitalisme Clinton: Tens dues vaques. Negues tenir-ne cap coneixement.
Capitalisme Al Gore: Tens dues vaques. Dius que les has inventat tu.
Capitalisme del món real: Tens dues vaques. Les comparteixes amb el teu veí. Mentre discutiu qui té més "capacitat" i qui té més "necessitat", cap dels dos treballa, cap dels dos obté llet i la vaca es mor de gana.
Capitalisme iraquià: Tens dues vaques. Estan classificades com a armes biològiques.
Capitalisme de la perestroika: Tens dues vaques. Les cuides, però el govern es queda tota la llet. Tornes a robar al govern tanta llet com pots i la vens al mercat negre.
Capitalisme cambodjà: Tens dues vaques. El govern te les pren i t'afusella.
Capitalisme texà: Tens dues vaques. Els hi ensenyes a conduir un pickup i a disparar armes de foc.
Capitalisme totalitari: Tens dues vaques. El govern te les pren i nega que hagin existit mai. Es prohibeix la llet.
Capitalisme burocràtic: Tens dues vaques. El govern regula com les pots alimentar i quan les pots munyir. Després et paga per no munyir-les. Després les pren les dues, en mata una, muny l'altra i tira la llet per la claveguera. Finalment et demana que omplis un formulari per justificar l'absència de vaques.
Capitalisme real: No tens cap vaca. El banc no et deixarà diners per comprar vaques, perquè no tens cap vaca per posar com a garantia.
Capitalisme mediambiental: Tens dues vaques. El govern et prohibeix munyir-les.
Capitalisme Bush: Tens dues vaques. Dónes tota la llet a les classes altes, que tenen vàques pròpies mentre les classes baixes es queden sense.
Via: Evolving Excellence. (16-05-06)
Entrevista a Richard Feynman, el físic més simpàtic dels físics famosos. Independentment del seu mèrit com a científic, era una persona molt original, humil i que no suportava l'autoritat perquè sí.
El seu caràcter feia que sempre li passessin les coses més rares, com quan en una festa va declarar que parlava tots els idiomes del món (en realitat sabia anglès i portuguès). Ell anava fingint tots els idiomes que li demanaven i la gent, tots americans, no sabia si anava en serio o no. Finalment, un dels convidats, que anava amb una noia xinesa, li va demanar que digués algo en xinès. Sense tallar-se un pèl, Feynman va deixar anar una parrafada sense sentit. A lo que ella va contestar, mig tallada: "Si que em sap greu, vosté parla cantonès i jo només entenc el mandarí".
Via: Lispmeister.com. (15-05-06)
Sembla que les cases modulars/prefabricades segueixen de moda. Fa algunes setmanes, la revista Time en va fer un article amb les últimes novetats d'Europa.
A part del Loft Cube, que ja fa temps que corre pel món, van sortir algunes propostes interessants:
The Pad
Pel que es veu a la web encara no està en producció. Té bona pinta. És una casa prefabricada en dos pisos, amb una superfície total d'entre 100 i 200 metres quadrats.
Youmeheshe
És una casa de pisos molt original, però no té pinta que mai es produeixi en sèrie. La web és dels arquitectes que l'han dissenyat.
Casse-Tete
Aquesta és la proposta d'Algeco, una empresa francesa especialista en construccions modulars. Algeco fa naus industrials, despatxos i tota mena d'edificis. L'últim invent és aquesta casa de 78 metres quadrats.
The Retreat
En realitat són cases de càmping de luxe. Es transporten totalment acabades en un tràiler i es deixen al lloc. A pesar d'això tenen models sorprenentment grans, fins a 66 metres quadrats. (14-05-06)
Només per malalts del tema. Pàgina dels ponts gestionats pel departament de transports de la ciutat de Nova York. Hi ha fitxes tècniques, informació genèrica sobre tipus estructurals, fotografies de tots els ponts que gestionen, dades de tràfic, etc.
El detall friki és la web apadrina una autopista, on els ciutadans responsables poden patrocinar la neteja d'un kilòmetre d'autopista. A l'inici de cada tram posen un cartell amb el nom del benefactor. (11-05-06)
Directori de llibres per descarregar d'Internet. N'hi ha de tota mena, llibres tècnics, novel·les, etc. Via Digg. (08-08-06)
Ja es pot descarregar SketchUp gratis. Des que fa unes setmanes Google va comprar @Last Software (els fabricants de Sketchup) es veia a venir que traurien una versió gratis.
La versió que es pot descarregar és idèntica a la comercial amb l'excepció que no permet exportar els models en cap format que no sigui SketchUp ni permet fer servir algunes eines de modelització del terreny i simulació de rodatges.
Google també a llançat un buscador específic per models SketchUp i permet situar-los dintre Google Earth, com el pont de Brooklyn a la imatge. (07-05-2006)
La borsa de les paraules clau. Quan et registres pots comprar "accions" de les paraules que creus que es buscaran més a Yahoo durant un període determinat. Les paraules són com les empreses de la borsa i el nombre de cerques els beneficis. Igual com a la borsa de veritat hi ha paraules amb pocs beneficis i un preu molt alt, i al revés.
Fa temps vaig llegir un parell d'articles a l'Economist que explicaven com aquesta mena de jocs permeten descobrir tendències molt abans que es produïssin. Crec que una empresa va fer una borsa semblant pels seus empleats on el que es cotitzava eren els diferents projectes en marxa. Un valor baix en la cotització d'un projecte era símptoma de problemes.
Més sobre els mercat de prediccions a la Wikipedia. (05-05-06)
El NYTimes fa un ús macabre de Google Maps. Sobre el plànol de la cituat indica la situació de tots els homicidis comesos en els anys 2003, 2004 i 2005. Sembla que últimament l'únic barri segur és Manhattan Sud, a l'Oest de Broadway i al sud del carrer 14. (03-05-06)
El llibre de Nassim Nicholas Taleb tracta de com la majoria de persones no estimem gaire bé les probabilitats de successos aleatoris i com això ens porta prendre decisions poc racionals i a atribuir a causes concretes fenòmens deguts únicament a l'atzar.
El llibre no entra en gaires detalls tècnics però fomenta el pensament crític. L'estil és molt curiós, mig narració mig assaig, i es llegeix molt bé.
Un dels temes que tracta és com alguns brookers que tenen molt d'èxit poden creure's que realment són molt bons, quan el més probable és que degut a l'enorme quantitat de brookers, només per pura probabilitat n'hi ha d'haver algun que obtingui bons resultats. Això em va recordar una anècdota de Deming:
Un expert en història militar, li va explicar que es considerava a un general excepcional si havia guanyat com a mínim 5 batalles seguides. Deming li va preguntar quina proporció n'hi havia a l'exèrcit nord-americà. L'expert va dir que un 3% aproximadament. Aleshores Deming es va adonar que era el mateix valor que la probabilitat que sortís cara en tirar una moneda 5 vegades seguides. Generals amb sort. (02-05-06)
Em pregunto que li costa més a Mercedes, pagar-li la reparació a aquest home o la mala imatge que li dóna el cartell. (01-05-06)
Un dissenyador de roba per skaters va llogar un Boeing 747, el va pintar com l'Air Force One (l'avió del president dels Estats Units) i va fer un vídeo simulant que esquivava els guardes de seguretat per escriure el tag Still Free (encara lliure) sobre el motor.
Lo millor del cas és que al començament de circular el vídeo per Internet, el propi exèrcit dels Estats Units no estava segur de si era real o no.
Un cas espectacular de màrqueting de guerrilla. Llogar i pintar el Boeing li deu haver costat un dineral, però Marc Ecko ha passat de ser un dissenyador obscur a una celebritat mundial.
Via: TWiT (podcast). (27-04-06)
Quan t'ho expliquen no t'ho imagines. Durant la posta en marxa d'una bomba, vem comprovar què passa quan la parada és massa brusca. El que diu òstia sóc jo, i després se sent el cap d'obra dient: "Para molt ràpid".
Després de les proves s'ha deixat una rampa de deceleració més suau. De totes maneres la instal·lació està pensada per aguantar aquest cop d'ariet, que és el que es produeix quan se'n va la llum i la bomba para de cop. (26-04-06)
Un experiment de la BBC confirma la teoria que fer petits canvis en la rutina diària pot comportar una millora significativa en el bon funcionament del cervell.
La BBC proposa:
Dissabte
Raspatlla't les dents amb la mà 'equivocada' i dutxa't amb els ulls tancats.
Diumenge
Fes els mots encreuats o el sudoku del diari del diumenge i fes un passeig a pas ràpid.
Dilluns
Pren peix blau per dinar i ves amb bicicleta, caminant o en autobús a la feina.
Dimarts
Agafa paraules desconegudes del diccionari i fes-les servir en la conversa.
Dimecres
Ves a una classe de yoga, Pilates o meditació i parla amb un desconegut.
Dijous
Fes un camí diferent per anar a la feina; mira Pasapalabra o Cifras i letras (si encar els fan, que no en tinc ni idea).
Divendres
No prenguis cafè ni alcohol; memoritza la llista de la compra.
No és cap secret que el coeficient intel·lectual mesurat varia en funció de l'estrés o la falta de son. Per tant sembla evident que una millora d'hàbits ha de comportar automàtcament un increment del QI.
Està per veure si aquest hàbits poden produir un canvi profund. El que sí és veritat és que a qualsevol edat quan aprenem es produeixen canvis apreciables en el cervell, com un múscul quan fas exercici, i també que l'exercici físic millora la condició del cervell.
Vist a the Guardian i a Headrush. (25-04-06)
No entenc garie bé la cosa aquesta del conill de Pasqua que fan els americans, però és només és qüestió de temps que també s'implanti aquí, igual com el Halloween.
De lo que estic casi segur és de que normalment no va repartint llenya... Via Scobleizer. (23-04-06)
Des que Sòcrates va dir que no sabia res, el reconeixement de la pròpia ignorància s'ha considerat una mostra de saviesa. Aquesta mena de coneixement normalment no s'associa amb la vida quotidiana, però un thread a la llista PM Clinic (sobre project management) m'hi ha fet pensar.
La situació és la següent: a un enginyer l'acaben d'ascendir a project manager i es troba en un estat de dubte constant. Ho estaré fent bé? Em deixo algo? Hauria de parar més atenció a X? Delego prou? o massa? L'hauré cagada acceptant el lloc?
La resposta majoritària en la llista ha estat que pel sol fet de dubtar significa que està fent una bona feina, o com a mínim que va pel bon camí. La preocupació per fer-ho bé és el motor que l'empeny a fer un esforç suplementari, a formar-se i a demanar consell, coses que a la llarga l'acabaran convertint en un bon manager.
Curiosament, com més incompetent és una persona, més inconscient és de la seva incompetència. Aquest article ho explica a través del terme metacognició, el coneixement que un té sobre el propi coneixement. La conclusió de l'article és que la gent més competent és alhora molt més conscient de les seves capacitats, amb el corol·lari que això genera seguretat en els que no saben res i inseguretat en els que més saben.
Sempre havia associat inseguretat amb debilitat. Ara veig que sempre que no et paralitzi, la inseguretat és un símptoma que probablement vas pel bon camí. És de la seguretat absoluta, del que s'ha de desconfiar. (19-03-06)
El meu jefe es presenta a les eleccions del col·legi de camins. No conec a la resta de la candidatura però coneixent el Pedro han de ser tots gent molt competent.
En serio, el Pedro és el millor jefe que he tingut. Només li falta ser enginyer industrial per ser perfecte. Si ets enginyer de camins, mira't el blog Nous Camins on anirant explicant el seu programa. Segur que t'interessa. (12-02-06)
Actualització 22-02-06: També he de dir que el meu jefe actual està fent mèrits per convertir-se en el futur millor jefe que he tingut. Potser hauria de fer un rànquing?
A algun il·luminat se li ha ocorregut que si poses una dinamo a les bicicletes estàtiques, igual et pots forrar fent electricitat en un gimnàs. La idea és que els clients paguen per pedalar (com fins ara) i tu cobres de vendre l'electricitat que generen. És viable la idea? Mirem-ho:
Quan vaig en bicicleta, puc pujar des de Molins de Rei a Vallvidrera en quarant minuts. El desnivell acumulat és d'uns 300 m. Tenint en compte que peso 65 Kg i la bici en deu fer uns 10 més, vol dir que la energia potencial del conjunt Andreu-bicicleta ha augmentat uns 75 x 300 x 9,8 = 220.500 J.
Durant aquests quaranta minuts, la potència promig efectiva que genero és 220.500 / (40 x 60) = 92 W. No és descabellat pensar que en realitat genero més potència, que es perd en la fricció dels pneumàtics i de l'aire. Podriem dir que les pèrdues són d'un 30% i que en un gimnàs no les tindria, això significa que la potència total seria de 92 / (1 - 0,3) = 131 W. Per que ens entenguem, amb aquesta potència podria mantenir enceses un parell de bombetes.
Ara anem a la part econòmica. Si el gimnàs està obert 12 hores al dia, 365 dies l'any i hi ha un promig de 50 clients com jo pedalant furiosament, la potència generada seria de 50 x 131 = 6,55 KW i la producció anual, de 6,55 x 360 x 12 = 28.296 WKh. És de suposar que una instal·lació d'aquesta mena es podria acollir al règim especial. Per fer un número ràpid, podem dir que es cobraria 12 cèntims d'euro el KWh. Això són al cap de l'any 28.296 x 0,12 = 3.396 euros.
Els clients, ecologistes convençuts, que amb 30' al dia d'exercici en tindrien prou per estar ben sans i en forma, es queden una hora sencera per generar més electricitat. Quan arriba l'hora de dinar tenen més gana i repeteixen de macarrons. Al final resulta que mengen 400 Kcal més al dia per compençar els 30' extra de bicicleta. L'energia que generen en els 30' extra són 131 x 30 x 60 = 236 KJ. Tenint en compte que 1 Kcal són 4,26 KJ, vol dir que el rendiment d'una persona és 236 / 4,26 x 400 = 14%.
El cos humà funciona com una màquina. Obtenim l'energia que necessitem per moure'ns i mantindre'ns calents "cremant" el menjar. El fum d'aquesta combustió el treiem quan respirem en forma de CO2. El mateix CO2 que provoca l'efecte hivernacle. Cremar gasoil en un grup electrògen té un rendiment de gairebé el 30%. És a dir, generar electricitat en el gimnàs contaminaria el doble que un grup diesel.
A pesar de tot, hi ha qui pensa que és una bona idea, i si no mireu els comentaris d'aquest post. (07-02-06)
Generador de logos. Via: little.red.boat. (04-02-06)
Quin és el teu estil d'innovació?. Descobreix quines són les teves preferènces a l'hora d'innovar. Quins són els teus punts dèbils i els forts.
Ojo, que el nom i l'email que et demana per poder fer el test queden visibles per tothom a la zona de resultats. De totes formes és graciós veure els noms i les dades de la gent que ha fet el test. Molts empleats de BP, per exemple.
Via: Innovation Weblog. (31-01-06)
Inspirat per TiddlyWiki, he fet un programa de pressupostos en una pàgina HTML. És molt simple, permet fer una sola taula amb descripció, preu, amidament i import. No permet fer amidaments detallats, ni quadres de preus. La gràcia és que el pressupost és la pròpia pàgina web, de manera que no cal tenir cap programa especial per modificar-lo i és fàcil de compartir.
Descarrega't el Pressupost en HTML i que tremoli l'ITEC, que el TCQ té els dies comptats! L'única pega és que de moment només funciona amb el navegador Firefox. (11-01-06)
La majoria de magatzems i naus industrials que es construexen actualment es fan amb estructura i tancaments prefabricats. En canvi, es veuen poques cases construides de la mateixa manera. Això em fa pensar que potser en el futur la construcció residencial adoptarà els mateixos mètodes. Si és així, es tracta d'un mercat enorme per explotar.
La major part d'informació sobre cases prefabricades que he trobat per internet és referida als Estats Units. Allí l'estàndard de vivenda unifamiliar són les cases de fusta i el principal fre que té la construcció prefabricada és que s'associa amb les caravanes i els càmpings permanents on viu població marginal.
El reclam dels fabricants nordamericans de cases prefabricades és la qualitat i el termini. De la mateixa manera que no vénen 4 mecànics al teu garatge i et fabriquen el cotxe in situ, una casa s'ha de poder fer en una fàbrica, de forma controlada i estandaritzada. També pel fet de treballar en una fàbrica, s'eviten els retrassos deguts al mal temps o a materials que no arriben a l'obra. Així és molt més fàcil predir el termini de fabricació. Un cop està fabricada, la casa es munta en poques setmanes.
Indirectament les cases prefabricades són més ecològiques. En fer-se en una fàbrica, on els materials sobrants s'aprofiten per la següent casa, es minimitzen els residus.
En quant al preu de les cases prefabricades les referències que he trobat tenen molta dispersió. En general el cost pel comprador és d'uns 200$ el peu quadrat (aproximadament 1.800 euros/m2) i no inclou ni el terreny ni la fonamentació. Als Estats Units, una casa de fusta feta in situ té un preu similar o lleugerament més car. Una casa d'obra pot ser molt més cara.
Avui, les cases prefabricades són al voltant del 10% de les cases construides als EEUU. A Suècia ja són el 70%. L'única dada que he trobat d'alguna empresa, és d'un arquitecte que venia entre 10 i 15 unitats del seu disseny a l'any. Tot i que en conjunt no són gaires, sembla que actualment hi ha un petit bom mediàtic, sobretot per les cases d'Ikea.
No hi ha gaires dades sobre el preu de rebenda de les cases prefabricades, tot i que sembla que si són de qualitat i estàn ben situades, es venen bé. Més complicat és l'assegurança i les hipoteques sobre aquestes cases. A Espanya, la majoria d'asseguradores no volen treballar amb cases de futsa, i m'imagino que els prefabricats a base de panells de fusta o similars, tampoc no els deuen fer gràcia. Aquí ens tira més el totxo. (03-01-06)
Un weblog sobre empresa, enginyeria i parides vàries. Em dic Andreu Regué, sóc enginyer industrial i m'encanta l'spam: andreu@reguebarrufet.org
visitants des de setembre de 2005 contats per WebCounter
Comentaris via HaloScan
© 2004 - 2007 Andreu Regué Barrufet · Fet amb Blosxom · RSS
