L'any 1948 Paul Hermann Müller va guanyar el premi Nobel de Medicina per haver descobert nou anys abans les propietats insecticides del DDT. Segons la Wikipedia el DDT es va començar a utilitzar extensivament a paritir de la 2a Guerra Mundial i va ser, juntament amb la dessecació d'aiguamolls, un dels factors claus per a l'erradicació de la malària i el tifus d'Europa i Nord-Amèrica.
L'any 1955 la Organització Mundial de la Salut va iniciar un programa mundial per erradicar la malària que es basava en l'ús del DDT. El programa va ser un gran èxit, reduint la mortalitat global de 192 per 100.000 a 7 per 100.000. L'any 1969 es va abandonar el programa degut a l'aparició de mosquits resistents al DDT i a que els efectes del programa cada cop eren menys apreciables.
L'any 1943 Venezuela va tenir 8.171.115 casos de malària; l'any 1958, després de fer servir DDT, el nombre de casos es va reduir a 800. Si els resultats globals no van ser millors i va aparèxier la resistència al DDT, es va deure, en gran part a les dificultats polítiques, logístiques i de corrupció, tal com explica Malcom Gladwell a The Mosquito Killer.
A l'Àfrica Subsahariana mai es va arribar a posar en marxa aquest programa, degut a que es creia (erròniament) que el DDT era menys efectiu en els climes tropicals. Avui en dia la major part de morts per malària es produeixen a l'Àfrica. La malària constituiex un dels principals problemes de salut, agreuja els efectes de l'epidèmia de SIDA i és un dels factors del subdesenvolupament del continent.
L'any 1962 Rachel Carson va publicar Silent Spring. El llibre deia que l'ús indiscriminat del DDT estava provocant la mort d'animals, especialment ocells, i fins i tot persones. El títol evocava una primavera silenciosa en la que no cantava cap ocell, perquè tots havien mort. Quan s'han intentat replicar els estudis en condicions de laboratori, els resultats han sigut molt menys alarmants.
L'afirmació més preocupant, que el DDT provoca càncer en els humans, es basava en observacions anecdòtiques d'alguna persona que després d'una exposició prolongada a concentracions altes de DDT havia mort de càncer al cap de pocs mesos. Després d'anys d'estudis epidemiologics, no s'ha detectat que el DDT provoqui en les persones cap efecte carcinògen, mutagènic o teratogènic (que no sé ni què vol dir, però que és algo dolent). Fins al punt que a dia d'avui l'Organització Mundial de la Salut recomana l'ús del DDT en l'interior de les vivendes per al control de la malària.
Tot i el to alarmista, el llibre no proposava abandonar l'ús del DDT, si no usar-lo de forma més racional i limitada, especialment en el control de plagues en l'agricultura. Tot i això, el moviment que va generar va aconseguir la prohibició de l'ús del DDT en la majoria de països i que es deixés d'utilizar massivament en la resta. Actualment al món, entre 300 i 500 milions de persones s'infecten de malaria cada any, de les quals uns 2,7 milions moren, la qual cosa converteix a Rachel Carson en la responsable moral de més morts que cap dictador, comparable només amb l'Església Catòlica.
L'any 1940 l'esperança de vida als Estats Units era de 62,9 anys. El 1972, quan el DDT es va prohibir era de 71,2 anys. Encara que els suposats efectes nocius del DDT sobre les persones es produïssin a llarg termini, no n'hi ha cap evidència, o en tot cas el balanç global és positiu, ja que l'esperança de vida als Estats units ha augmentat tots els anys des de 1940 excepte en els anys 79-80. (13-12-06)
Un weblog sobre empresa, enginyeria i parides vàries. Em dic Andreu Regué, sóc enginyer industrial i m'encanta l'spam: andreu@reguebarrufet.org
visitants des de setembre de 2005 contats per WebCounter
Comentaris via HaloScan
© 2004 - 2007 Andreu Regué Barrufet · Fet amb Blosxom · RSS
