El desembre passat, the Economist va fer un especial sobre el cervell. Un dels articles parlava sobre la memòria, la formació de la memòria, tipus de memòria i usos que té. En l'article es distingia entre dues menes de memòria. La memòria autobiogràfica, que és quan recordes un esdeveniment tal com va succeir, i la memòria semàntica, que és quan incorpores un coneixement més, una forma de respondre a un estímul deslligada de qualsevol cosa que t'hagi passat. Per exemple que ahir vaig sopar esqueixada és una memòria autobiogràfica, mentre que saber que si vull anar a la feina he d'agafar la Ronda de Dalt és una memòria semàntica.
Un fragment de l'article em va semblar especialment interessant:
La memòria, tal com fa notar el doctor Wilson, és com qualsevol altre cosa en biologia. Ha evolucionat per servir un propòsit i està optimitzat per aquest propòsit, que en aquest cas és reaccionar apropiadament als estímuls que un animal troba a l'ambient basant-se en l'experiència d'encontres anteriors. Això no és de cap manera el mateix que tenir una memòria perfecte de cadascun d'aquests encontres. En lloc d'això, la memòria ha de generalitzar a partir d'experiències similars i desestimar els detalls individuals. En altres paraules, a mesura que passa el temps ha de ser més semàntica i menys autobiogràfica.
I de fet aquesta és l'experiència diària de la majoria de gent. La gent gran són notables per recordar cada detall de la seva infantesa, però per ser incapaços de recordar que van fer la setmana passada. Aquesta incapacitat de recordar els detalls sovint es considera un fallo, mentre que l'anomenada memòria eidetica (o memòria fotogràfica, els seu nom més comú) sovint és admirada per la gent.
Des del punt de vista del Dr Wilson aquesta percepció probablement és equivocada. De fet, una memòria ideal reaccionaria com la caixa negra d'un psicòleg del comportament. Ha generalitzat a partir de l'experiència en un grau tal que els events individuals ja no cal que es recordin gens ni mica; només la resposta adequada per la situació. Per tant, el fet que la gent gran, que ja tenen una vasta experiència en que basar-se, no malgastin la preciosa capacitat d'emmagatzematge afegint coses que no els ajudaran en en la seva supervivència podria ben ser el resultat de l'adaptació evolutiva més que no pas un indicatiu de pèrdua de facultats.
Com hem modificat el nostre entorn i la nostra forma de vida, de manera que el que en el passat era una virtut, allò que ha trigat 4 milions d'anys d'evolució en desenvolupar-se, ara pot resultar una mancança? I què podem fer per que això no sigui així?
Més la setmana que ve. (27-05-07)
Un weblog sobre empresa, enginyeria i parides vàries. Em dic Andreu Regué, sóc enginyer industrial i m'encanta l'spam: andreu@reguebarrufet.org
visitants des de setembre de 2005 contats per WebCounter
Comentaris via HaloScan
© 2004 - 2007 Andreu Regué Barrufet · Fet amb Blosxom · RSS
